La Manifestació d´avui serà la prova del nou per a l´1-O. Malauradament, arriba en una Catalunya trasbalsada pels atemptats gihadistes del passat 17 d´agost. Els catalans ens vam manifestar espontàniament des dels primers moments de la tragèdia: donant sang, oferint aigua als ocupants dels vehicles en el tap de les rondes a causa de l´operació Gàbia, portant flors i espelmes a la Rambla, participant en actes de rebuig... En sabem molt, de manifestar-nos. Portem molts onzes de setembre a l´esquena. No calia que ningú organitzés la massiva manifestació de rebuig del passat dissabte 26 d´agost. Si l´Ajuntament no ho hagués organitzat, ho hauria fet la societat civil. El rebuig a l´atemptat reivindicat pel Daesh i el suport a víctimes i familiars era de calaix.

L´eficiència dels Mossos d´Esquadra ha estat subratllada per la premsa internacional. La madrilenya, com fa anys que fa, ha tocat el violó entestada a parlar de descoordinació de les forces de seguretat i a dir que el Rei havia d´encapçalar la manifestació. El Rei? Què ha fet el Rei en els darrers anys a favor del poble català? Durant les set hores següents a l´atemptat, les autoritats de Madrid semblaven no existir. Que els Mossos gestionessin la persecució dels terroristes, acabessin reduint-los i fessin gala de la transparència de la informació encara cou a qui no hauria de coure.

Dit això em permetran ser caut i fer una anàlisi interna i externa, perquè alguna cosa devem haver fet malament quan noiets que han gaudit aquí dels avantatges d´educació i sanitat, que al seu país no haurien obtingut mai, poden sofrir un rentat de cervell que els faci odiar la nostra societat com hem vist.

Anem a l´anàlisi interna. A Espanya hi ha més de 1.000 imams dels quals menys d´un 10% han passat per l´entitat musulmana estatal que controla la seva capacitat teològica. Tots sabem d´alguna noieta musulmana que en principi anava a classe amb texans i el cap descobert i feia gimnàstica com les altres, amb l´arribada de l´imam i l´oportú avís a la família, la noia es posa faldilles, xador i no vol fer gimnàstica com les altres. I fa molts anys, això, que ho sabem. Més, encara. Abans de jubilar-me, al meu institut, com que els divendres quedaven classes lliures fins a les sis, es deixaven gratuïtament aules a l´imam des de les 4. Servidor va manifestar a la direcció que no ho veia clar. «Sabeu què hi fan, almenys?» «Classes d´àrab...» Potser sí, i Déu me´n guard de llevar cap fals testimoni. Però m´escamava que els alumnes de l´imam fossin de 12 anys per amunt i anessin amb l´Alcorà. «Per ensenyar una llengua, haurien de ser més petits, no?» «No siguis malfiat: hem de ser acollidors.» Hem de ser acollidors, sí, però no babaus. Hi ha moltes maneres de fer explicar als alumnes què fan amb l´imam. I el pluralisme religiós ens obliga també a explicar que a molts països del nord d´Àfrica d´on prové la nostra immigració no es deixen construir esglésies, mentre aquí tenen via lliure per alçar mesquites; allà, les monges han d´amagar-se sota l´estatus d´infermeres. Vaig voler seguir el fil de com arribava un imam a una de les nostres comunitats musulmanes, on, generalment, estableix petites madrasses -llocs d´ensenyament de l´Alcorà- i em vaig perdre en diferents envitricolls perquè, en la part d´ensenyament, també hi tenia un paper el govern de procedència. En honor a la veritat, l´imam del meu institut mai no es va mostrar extremista en res, que quedi clar. Però ara sabem que els imams del Mar­roc i de Tunísia han quedat rellevats per imams egipcis i d´Aràbia i que el salafisme, corrent integrista de l´islam, s´ha anat fent cada vegada més dominant. Ja hem vist que l´imam de Ripoll fou condemnat per tràfic de drogues i allunyat de Bèlgica sense que els nostres Mossos en sabessin res. Cal un control meticulós d´aquests personatges. Acabo amb l´anàlisi interna: els Mossos s´han demostrat molt eficaços, però «a l´americana». No els criticaré pas, havent-se jugat la vida per nosaltres, però prefereixo les policies nòrdiques, que disparen a la cama i no pas a matar.

Anem a l´anàlisi externa. Ho he explicat alguna vegada. En el primer cop que vaig ser a Egipte (fa més de 30 anys), vaig visitar una casa al desert. Una casa de totxanes, de pastors rics, perquè tenien les inscripcions d´haver anat a la Meca. Cuinaven en una llar de foc, seien a terra, i tenien unes màrfegues per dormir, al costat d´uns pilons de palla, on hi havia les cabres a punt de parir. Ara bé, tenien un televisor últim model i una màquina de rentar. Vaig escriure al meu dietari: «Quan s´adonaran que el capitalisme els havia dut el consum abans que la cultura, no ens ho podran perdonar». De fet, alguns no ens ho perdonen. Sé que algú no considerarà políticament correcte que recordi aquí que les 15 víctimes de Barcelona i Cambrils que han patit violència cal posar-les al costat de les que cada dia en pateixen (només el passat mes d´agost, a Síria, moriren més de mig milió de persones). Són unes víctimes que no surten a portades, oblidades. D´altres milers no moren per causa bèl·lica, però sí al mar Mediterrani o es queden a les nostres fronteres. Algunes entitats i plataformes catalanes van voler deixar clar en un manifest del dia de la manifestació del 26 d´agost passat que aquestes morts són tan nostres com les de Barcelona i Cambrils. I recordaven els crits de «No a la guerra» de 2003 -arran de la invasió criminal de l´Iraq impulsada per Aznar, Bush i Blair- que van omplir els carrers barcelonins. Recordaven també tantes altres manifestacions de rebuig a les intervencions militars arreu, a favor de la pau i per l´acollida de persones refugiades i migrants, com la darrera del 18 de febrer.

Hi deien exactament: «Sortim per denunciar la hipocresia de líders i representants polítics, sobretot del Govern espanyol i de la monarquia. Als que, amb les seves polítiques, promouen guerres i alimenten conflictes armats, mitjançant la venda i comerç d´armes a països com Aràbia Saudita, així com apliquen polítiques repressives i antiterroristes que fomenten l´espiral de violència. Als que incompleixen els compromisos d´acollida, com fan els Estats membres de la UE. També aquells que fomenten l´odi, el racisme, la xenofòbia i la islamofòbia, amb la col·laboració preocupant dels mitjans. Als que identifiquen companys i companyes pel carrer pel seu color de pell i els empresonen als centres d´internament d´estrangers. Als que desnonen els nostres veïns i veïnes o que reprimeixen amb violència les mobilitzacions de la ciutadania. Sortim per dir No Passaran als grups que amenacen de tornar-nos a un passat fosc, i per dir prou a aquells que permeten que el feixisme actuï impunement. És hora de tornar a cridar «les vostres polítiques, les nostres morts».

Per a ells la resposta a la barbàrie no ha de ser de més «seguretat» repressiva: més vigilància, més fronteres, més policia, més armes, més violència. Barcelona i Catalu­nya han de ser exemple amb una resposta diferent: des de la pau, els drets humans, la solidaritat, la cohesió i la justícia global. Avui, més que mai, ens hem de reafirmar en el nostre compromís amb una societat oberta, solidària, que no permeti que cap ideologia de l´odi arreli a Catalunya i que exigeixi als governants el compliment dels acords signats.

Nota de l´autor: En el meu darrer article vaig ometre involuntàriament que les dades referents a Girona les havia pouat de l´escrit «Sense sostre» de Natàlia Castro Mestres, publicat en aquest mateix diari el passat 26-V.