Les cançons d´alguns dels grups que més escolten els nostres joves són un reflex de com molts d´ells veuen i viuen les relaciones afectives. Es tracta d´un amor amb data de caducitat. Així ho canta Txarango: «Ja sé que ens trencarem, que ens caurà a terra el món...», «Camina amb mi un petit trosset del teu camí...», o «Ets tan efímera, jo tan esquerp, que ha fugit la primavera en un sol dia...». En aquestes cançons l´amor també sol anar lligat al llit, als llençols.
En termes generals, en els pares, i sobretot en els avis dels joves d´ara, dominava encara la voluntat de construir una relació afectiva perdurable per a tota la vida, que passava per un període de coneixement recíproc de les dues persones i de discerniment sobre la idoneïtat de la parella (el festeig), i culminava en el matrimoni. Quan un jove s´enamorava d´algú s´imaginava com seria la resta de la seva vida amb aquella persona. Que l´amor autèntic aspira a l´eternitat no és cap fantasia romàntica, és una idea present amb molta força a la nostra cultura, des de Plató a Gabriel Marcel («Estimar una persona és dir-li: tu no moriràs mai»). Si l´amor és ple no vol tenir límits, tampoc en el temps. I dit a l´inversa, qui està disposat a estimar algú però només per un temps, o fins que no canviïn les circumstàncies, no estima de veritat.
Els nostre avis no tenien el sentiment del «per sempre no hi ha res» que ara canta Txarango. Per a ells la sexualitat anava lligada a l´amor conjugal. Els llençols solien arribar a la relació quan aquesta ja s´havia convertit en matrimoni, o almenys quan era una relació força consolidada. Aquest comportament amorós dels nostres avantpassats, que avui se sol menystenir com a purità o fruit de la repressió moral, té una lògica molt sòlida, molt arrelada en la naturalesa humana, i que han compartit la major part de les cultures no cristianes. José Vico, a Liberación sexual y ética cristiana (1999), l´exposa en aquests termes: la sexualitat és el llenguatge específic amb el qual s´expressa l´amor eròtic o de parella, per tant ha d´expressar adequadament el seu contingut per tal que pugui ser considerat correcte èticament. Per això, la relació sexual completa ha d´expressar la presència d´un amor ple, madur, i definitiu. Si no té aquestes qualitats i aquesta densitat, l´amor no s´ha d´expressar en aquest llenguatge sexual. No és qüestió d´acord mutu, és qüestió d´adequació, d´autenticitat, en últim terme, de veracitat. Si l´amor no és total i definitiu, seria mentir utilitzar un llenguatge corporal que expressa la unitat plena.
Ja sé que això de l´amor ple i definitiu sona molt fort als joves d´avui. Desgraciadament molts d´ells no han pogut viure en un entorn familiar dominat per l´amor conjugal. Els adolescents i joves que han crescut en famílies desestructurades és més fàcil que caiguin en la trampa de voler trobar un succedani de l´amor i la companyia en les relacions sexuals. La qüestió clau és no confondre el mer enamorament passatger amb l´amor de veritat. Resumeixo quins són els diferents elements d´un autèntic amor de parella, seguint la magnífica obra Amor y responsabilidad de Karol Wojtyla (1960).
L´atracció. Primer se sol donar l´atracció sensible i sexual, provocada per la inclinació natural que generalment les persones senten cap a l´altre sexe. Hi ha un segon nivell d´atracció que es basa en elements exteriors de la persona però que tenen relació amb la seva interioritat, com el seu rostre, els seus gestos, la seva manera d´expressar-se. Aquí l´atracció ja és més selectiva que l´atracció sexual, ja que respon a qualitats més particulars de cada persona. Per últim, hi ha també una atracció cap als valors espirituals de l´altre: la seva bondat i generositat, la bellesa interior, que no necessàriament ha d´anar acompanyada de la bellesa corporal. Com més l´atracció se centri en la interioritat de la persona i no en les qualitats exteriors, més ferm serà el sentiment cap a aquella persona, i més raons tindrà per perdurar.
La benvolença. No és suficient que l´altra persona sigui bona per a mi, cal que jo sigui també bo per a ella. Sant Tomàs d´Aquino defineix l´amor precisament com voler el bé de l´altre. L´amor autèntic treu el millor d´una persona. «El senyal que no estimem algú és que no li donem tot el millor de nosaltres», afirma Paul Claudel.
La reciprocitat. L´amor és una força que neix entre dues persones, el vincle que les lliga i uneix de forma que els dos «jo» tendeixen a convertir-se en un «nosaltres». Per tant, l´amor no pot anar en una sola direcció. Un amor ple ha de ser recíproc.
L´amor suposa el pas del feeling a l´amistat. Mentre el feeling o simpatia és només l´emoció i el sentiment cap a l´altre, en l´amistat s´hi compromet la voluntat personal. El problema és que avui sovint es creu que la part, necessària, del feeling representat el tot, o el principal, de l´amor. El procés que va de la simpatia a l´amistat necessita temps i maduració.
Per últim, la donació recíproca, que constitueix la prova de foc de tot veritable amor. Segons Wojtyla, «donar-se a l´altre» és alguna cosa més que «voler el seu bé». L´amor ple es demostra en la dedicació i l´entrega d´un mateix a l´altra persona. En el matrimoni aquesta donació té un caràcter singular, ja que la persona no dona a l´altra només el seu temps, el seu amor, com es pot fer amb un fill o amb un amic. En el matrimoni la persona es dona a si mateixa.
Hem vist que l´amor autèntic és molt més que el mer enamorament de l´inici. En la formació d´una parella cal temps, i una certa distància respecte a la persona estimada per poder conèixer-la de veritat i discernir si és la persona adequada amb qui compartir la vida. Quan la sexualitat arriba prematurament, la passió i el vertigen prenen les regnes de la relació i fan impossible aquest discerniment.
A més, la felicitat que dona la sexualitat sense un amor autèntic és fugaç. Es passa ràpidament de l´eufòria i exaltació superficial a la decepció, a la tristesa, i sovint també a l´angoixa i a la desesperació. I és que la veritable felicitat no consisteix en satisfer desitjos. Té a veure amb tenir cura de l´altre buscant la seva felicitat, i no perseguir obsessivament la nostra a costa de la dels altres.
L´esperança dona també molta felicitat. Julián Marías, amb l´experiència de la vida que donen els anys, ho resumia així: la felicitat afecta sobretot el futur; si soc feliç, però veig que deixaré de ser-ho, estic més lluny de la felicitat que si no soc feliç però sento que ho seré. L´expectativa i la il·lusió van íntimament lligades a la felicitat. En l´esperança es viu per anticipat el gaudi de la felicitat. Per a Marías la felicitat és quelcom radical, que afecta a la persona en allò més profund. La felicitat no és un sentiment, ni un plaer, sinó una conformitat íntima i quotidiana amb la nostra condició personal.
