Un va dempeus, al metro, governant amb dificultat les pàgines rebels del diari. Aquí hi és un, observin, envoltat d´infinitat d´uns. Deia Sartre que l´infern són els altres, però aquí només hi són uns. Els altres no viatgen amb metro. Els altres tenen cotxe oficial amb xofer. Llavors, quan un llegeix que Espanya té el doble de milionaris que abans de la crisi, aixeca la mirada de la pàgina per facilitar el trànsit del titular pel duodè de la ment (d´aquí ve el còlon irritable). Però resulta que en aixecar la vista la seva mirada es creua amb la d´un altre un (valgui la contradicció entre altre i un) que a set o deu caps d´ell acaba de llegir el mateix titular i tracta d´assimilar el cop. De manera que Espanya té el doble de milionaris que abans de la crisi. Els dos uns s´observen, comprenen la coincidència que els acaba d´ocórrer i telepàticament es diuen: No pot ser.
Però sí que pot ser. El doble de milionaris que abans de la crisi, el que coincideix amb la multiplicació dels pobres, que també han patit un creixement enorme. Si creiem en la teoria dels vasos comunicants, el que s´ha produït és una transferència de renda de les classes mitjanes i baixes cap a les altes. Com més treuen els rics del seu got, més ciutadans són expulsats cap als marges del sistema.
Caram!
Hauria de tractar-se d´una notícia que mobilitzés les masses, que produís una vergonya col·lectiva insuportable, que desqualifiqués sens dubte, i per a la història, la política econòmica dels últims anys. De manera que la crisi ha consistit en què part dels estalvis i dels salaris de la gent humil han anat a parar a les butxaques dels milionaris.
Caram!
Vostè, que és un dels dos les mirades dels quals s´acaben de trobar en el vagó del metro, diu caram! no perquè no sigui capaç de pronunciar interjeccions d´estranyesa o enuig de més calibre, sinó perquè es troba atònit (sense to). Llavors, intercanvia una altra mirada d´impotència amb el seu interlocutor telepàtic i intenta arribar desesperadament a les pàgines d´Esports.
