Per George Steiner, els cafès formen part consubstancial de la idea d´Europa. Aquí tenen lloc la conspiració política -Lenin jugant als escacs amb Trotski- i el debat literari, la llibertat d´idees i la xafarderia més mundana. Contemplar el mapa cultural d´Europa suposa, per tant, perseguir el rastre dels cafès, dels bars i fins i tot -en les seves particularitats- dels pubs britànics. Pensem en Roma i el Caffè Greco, on van conversar Mario Praz, Ramón Gaya i Maria Zambrano, o en l´antiga casa del te Babingtons, al costat de l´escalinata de la plaça d´Espa­nya, no lluny de l´apartament on va morir el poeta John Keats. Pensem en el Gran Caffè Gambrinus de Nàpols, pur segle XIX en la seva estètica i les seves maneres, que contrasta amb el caràcter caòtic i indòmit de la ciutat. «Els cafès napolitans -escriu Walter Benjamin a la dècada dels 20- són sempre uns sobris espais oberts del mateix tipus del cafè polític. [...] No és possible quedar-se gaire estona en un. Una tassa d´espresso ben calent -aquesta ciutat és tan insuperable pel que fa a les begudes calentes com en sorbets, gelats i mantecados- convida el client a sortir de seguida. Les taules brillen tant com el coure, solen ser petites i rodones ...». Es tracta un món que ens resulta familiar, lògicament. Sense sortir d´Itàlia, més al nord, a Venècia, tenim el Caffè Florian -diuen que el més antic del món, fundat el 1720- i el Quadri, freqüentat per Stendhal, Wagner i Proust. Menys coneguda és La Calcina, una pensió veneciana a la qual acudia el poeta Rilke. El cafè vienès va ser l´epicentre del debat literari i cultural de principis del segle XX: allà regnaven Karl Krauss i Sigmund Freud, Gustav Mahler i Robert Musil. No en un cafè, sinó en una cerveseria de Munic, va intentar Adolf Hitler llançar el seu cop d´Estat el 1923. Va fracassar, per després, anys més tard, aconseguir el seu assalt al poder. A París, la cultura del cafè arriba a un dels seus cims: del Cafè de la Paix a Les Deux Magots i el Cafè de Flore. A Oxford, els escriptors CS Lewis i J. R. R. Tolkien es reunien en un pub anomenat The Eagle and Child. No hi ha dubte que entre un pub i un cafè el clima és diferent, fins al punt que Steiner insisteix que no poden ser equiparats ni en les seves mitologies respectives ni en els seus caràcters. És probable que així sigui. Però aquí m´interessa menys subratllar l´atmosfera distintiva que els trets comuns a una sociabilitat europea. Darrere de la nostra civilització hi ha una porositat amable que ens mira amb benvolença i que ens reconeix, malgrat tot, com a persones capaces de conversar civilitzadament.

Una Europa sense cafès, bars, pubs, comerços, biblioteques públiques, galeries o parcs seria un lloc completament aliè a la nostra tradició burgesa. Pla explica al respecte una anècdota terrible en una de les seves cròniques parlamentàries, com va ser la destrucció de la majoria dels cafès a Oviedo quan es va produir la Revolució d´Astúries, el 1934. Aquest odi, escriu, no l´havia vist en cap altre lloc. En el fons perquè segurament la cultura dels cafès és també la del parlamentarisme liberal i la de la consciència civilitzada de la societat. I per això no ens queda sinó lamentar el tancament puntual, any rere any -l´últim, aquesta setmana, el del palmesà Bar Cristal- dels establiments emblemàtics -ja siguin cafès o pubs, bars o restaurants- que han donat la cara a una Europa sens dubte millor que l´actual.