Londres nit: estació reina victòria (III)

12.09.2017 | 07:05

A cada hora que passava, l´estació s´anava poblant de personatges més estranys, més vells i demencials; era més nua i solitària encara. Un petit vellet, amb una americana i calces ridícules, com de nen petit, buscava puntes de cigars i cigarretes. Les fumava amb avidesa, tot caminant, o més ben dit, arrossegant els peus. Fins la matinada voltà incansable sobre el dur asfalt. De tant en tant feia un son en qualsevol lloc, assegut amb el cigar a la boca. Semblava un nan d´edat mil·lenària.
Jo, sense pressa, iniciava una vegada més la ronda nocturna, com un soldat de la nit, marcant el pas, lent però ferm. Vaig anar a inspeccionar els laterals. Vora els marbres molts joves dormien en els seus sacs. Uns homes madurs, amb vestits tronats, dormien sense res a sobre, damunt de grans cartrons... ronxaires dels llocs més insòlits... un d´ells tenia el cap dins una capsa.
Quan vaig passar davant la caseta de fotos un negre enorme, mig amagat per les cortinetes, m´ensenyava furtivament la seva no menys enorme verga erecte i desponcellada. No sé què pretenia. Vaig passar de llarg ràpidament perquè volia que aquella nit fos una mirada que arribés a l´aurora sense que em violessin, em donessin pel sac o em fessin qualsevol mala jugada.
Tenia ganes de pixar. Vaig sortir a fora.
Mentre anava sense presa circulant, contemplant les cada cop més buides naus, pensava en les acaballes del meu llarg viatge i en com tornar gairebé sense diners al meu país. Només en tenia per al ferri, Dover, Boulonge i París. Faria auto-estop fins a Clermont Ferrand i amb els pocs diners que em quedarien tornaria a agafar el tren per travesar la meravellosa comarca de Lavèrnia i m´extasaria amb la magna verdor dels seus indrets, pobles i geografia que recorden al Gran Canyó del Colorado en petit.
Encantat en aquests fabulosos paisatges em va arribar una gran cridòria i fressa musical de guitarres. Era una gentada de punk-rocks que venien d´un festival de «Horror Picture Music Show», prop de l´estació. Alguns centenars dels més eufòrics espectadors van venir a despertar i burlar-se (acollonar) dels pobres que maldormien al terra de l´estació.
La primera impressió que em féu la seva indumentària de moda moicana i roquera d´aquest darrer any fou que estava veient una tribu d´indis americans de l´est que assetjaven l´estació amb les guitarres utilitzades com llances. Duien el cap pelat i una mata de cabell tenyit, estrafolàries i llampants vestimentes tenyides amb els colors més fastigosos. La seva imatge agressiva em repel·lia.
Les noies que anaven amb ells eren no menys cridaneres en la indumentària. Procaces gairebé: minifaldilles supercenyides de cuir i plàstic, mitges negres, pintades amb els colors estridents i de mal gust de les putes més vulgars i barates. En un moment ocuparen l´estació. Despertaren, trepitjaren, ventaren cops de peu als joves que dormien als sacs, intentaren despullar els vells pederastes i ho aconseguiren. Els pobres vells, desesperats, fugien plorant però els joves els picaven i els passaven la punta de les guitarres pel darrere. Fou un espectacle increïble... jo també vaig rebre alguns cops. Era tanta la mala llet i l´agressivitat que duien aquests punks que tota la gent que era a l´estació fou insultada i agredida.
Van intentar despullar unes noies japoneses. A alguns negres, a més de despullar-los, els trencaren guitarres a sobre... la gent de color eren les víctimes preferides. Si no arriba a venir la policia, haurien rebut de valent.
Després se les fotien entre ells. Jo no em creia el que veia. La policia va començar a repartir llenya amb les porres i la massa dels punks desapareixia per les sortides laterals.
Renoi, quines corredisses, caigudes, trepitjades! Quanta gent agafada per la policia! Finalment hi hagueren més policies que punks. En van agafar unes dotzenes i un cop controlada la situació començaren a demanar documentacions. A mi ja se m´enduien, sort que els vaig ensenyar el passaport. Tothom qui no podia justificar que esperava algun tren fou detingut.
Amb les trasbalsades japoneses vaig anar a prendre un altre llet i cafè. Les vaig convidar. Parlaven en francès. Eren infermeres d´un hospital de Nagasaki. Quan arribà el seu tren, que anava cap al nord les vaig acompanyar al vagó i em vaig oferir a dur-los l´equipatge. Agraïdes, em donaren la mà i em feren dos tímids i dolcíssims petons...
Mentre el tren se les enduia i ens dèiem adeu jo pensava com són de petites i bufones les dones japoneses. Semblen persones sense identitat, tan dolces i semblants!
El tren desapareixia pel fons de la caverna, engolit per la foscor. Tot sol caminant per les andanes contemplava les vies mortes, solitàries i infinites que esperen el tripijoc dels trens i el somni de milers de viatgers que il·lusionats van d´una ciutat a l´altra, cercant la ciutat ideal que sortosament sempre és més enllà...

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema