El Parlament va ser, dimecres i dijous passat, escenari d´un espectacle inèdit, el primer acte d´una tragicomèdia que portarà cua: es van aprovar les lleis del Referèndum i de la Transitorietat amb els 72 vots de Junts pel Sí i CUP en una Cambra, patèticament mig buida: havien marxat 63 diputats dels 135 que la conformen. La sortida atropellada de l´hemicicle de gairebé tota l´oposició -la imatge no té preu- els hauria d´avergonyir a tots plegats, els d´aquí i els d´allà. Els d´aquí, per posar en marxa un procés que -ho sabien- no podia tenir èxit. Ningú arreu del món donarà suport a una independència que no té a favor la majoria de la població, no d´escons. Francesc-Marc Àlvaro ho deia a La Vanguardia: a la majoria li faltaven «deu o quinze diputats més». Cert. Els que li haurien donat el 50,01% dels catalans, en lloc del 47,8 que els van votar. La rèplica era lluitar per convèncer més catalans, ni que fos una o dues eleccions després. Els nostres nets pagaran la disbauxa d´una catàstrofe assegurada.
Els d´allà, però, són més responsables de la situació, dolenta per Catalunya però no millor per Espanya. Han demostrat una nul·la talla política i la seva concepció democràtica: no han volgut obrir un diàleg per buscar solució al problema més greu d´Espanya des de 1976. Han fet tot el necessari per provocar i arribar on som. Era el recurs de Franco: «el tiempo lo arregla todo». I l´últim que apagui el llum.
Una nota sobre Carme Forcadell: va demostrar que la cadira li va gran. Desgavell a part, la seva partidista actuació va ser de llibre. Només calia veure les seves mirades de gairell als líders de JxSí. La transitorietat, obligadament, només serà permanència.
