+ 1

13.09.2017 | 06:51

N'he fet 41. Fer anys sempre és un esdeveniment, perquè ho celebres amb les persones que millor resumeixen qui ets i on vols anar. D'alguna manera es converteix en un punt d'inflexió dels teus pensaments quotidians, perquè és un recordatori de la teva arribada al món i del paper que exerceixes en el teu entorn. No soc dels d'una crisi associada a un número; al capdavall, sumar anys ja és un èxit incommensurable, i sempre he pensat que angoixar-se pel pas del temps és un contrasentit: mentre hi hagi temps, tot va bé. Però sempre em paro a pensar en els simbolismes de l'edat. Els 30 van ser els d'una presumpta maduresa (no es va consumar), els 33 van ser els de Crist, i els 39 l'avantsala de 365 dies de brometes sobre l'envelliment. Després arriben els 40, ui sí, els 40, però l'endemà del teu aniversari no passa absolutament res. Encaixes tots els comentaris sobre el canvi de xifra, se li dona una significació cabdal, però el dia 2 de l'efemèride et fa la sensació que no n'hi ha per tant, que tot plegat és comparable al hype per una pel·lícula que t'acaba decebent. Ara han arribat els 41 i mira, resulta que a aquests sí els veig la gràcia. A aquest 1 que sumes al 4 sí que li veig un valor simbòlic, perquè vindria a representar el camí que recorres: l'edat ja no t'anuncia un punt de partida sinó que apunta al moviment, al recorregut, a l'evidència que no hi ha volta enrere. No cap als 50, com diuen els apocalíptics, sinó cap a la certesa que ja no s'hi val a recrear-se en el número; ara del que es tracta és de ser conseqüent amb la llibertat que t'atorga. Amb 41 anys, en tens 9 de silenci aliè, perquè tens el calendari lliure d'edats opinables. I coi, diguem-ho clar: és un número lleig, sense història, sense dobles lectures, i alguns sempre hem sentit debilitat per les causes perdudes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema