Es l´hora de la veritat. El procés ha entrat a la recta final. Però les condicions en les quals ha arribat al moment definitiu fan dubtar -més que abans- que pugui arribar fins a la meta que s´havien marcat els seu impulsors. Primer es van haver de fer saltar la legalitat que havien promès respectar per seguir avançant. La internacionalització del conflicte, que havia de ser la garantia de l´exercici del dret a l´autodeterminació, no ha donat els fruits esperats i tot el que es va aconseguir exhibir a la manifestació de la Diada va ser el suport d´un desconegut premi Nobel tunisià. L´última carta que queda al procés per jugar és la mobilització massiva i persistent al carrer. Però no cal entrar en la guerra de xifres sobre les diades del últims anys per certificar que, almenys les ganes de manifestar-se, van a la baixa. El president Puigdemont va reconèixer ahir que el referèndum de l´1 d´octubre no serà el que es volia fer. I això és independent de a qui vulgui atorgar cada un el paper de dolent o de culpable. No pot sorprendre ningú que el mateix president de la Generalitat assumís un pacte d´ultimíssim moment per renunciar a la convocatòria de referèndum a canvi d´un altre d´acordat. Més explícit va ser el president de l´ANC, Jordi Sánchez, quan va parlar de deixar-ho estar fins al 2019 si calia. A què ve això ara? L´Estat envia el missatge que a partir del dia 2 del mes que ve es pot tornar a parlar però una part de l´independentisme surt a dir que no vol deixar-ho per a tant endavant. I és que uns i altres veuen a venir la patacada. El portaveu del govern, Jordi Turull, va afirmar que no volem frenar. Però, potser estan implorant que els frenin?
