La mort de Joan Colom (Barcelona 1921 - 2017) retratista, fa reviure les seves instantànies furtives del barri chino i de la Rambla són testimoni de la Barcelona canalla de postguerra.

Escric barri chino, també anomenat barri de les putes, per tal que no hi hagi cap mala interpretació, relacionada amb els xinesos establerts en el territori nacional i que estan al davant de diferents comerços.

Colom no era periodista i no va arribar a ser un professional de la fotografia, va ser comptable durant 40 anys en una fàbrica tèxtil. No obstant això, Colom va formar part de la Nova Avantguarda, la generació de fotògrafs espanyols que en la segona meitat dels anys 50 varen renovar el llenguatge periodístic i segons un gran crític de l'època va ser el millor reporter gràfic de tots els temps del país.

Colom tenia una peculiar forma de fotografiar, la màquina pràcticament amagada, sense mirar pel visor i enquadrant perfectament. No es tractava d'amagar la càmera sinó de ser discret. Cosa que habitualment no passa, ja que els fotògrafs actualment ensenyen la càmera, el flaix, etc., i veure un grup de fotògrafs de premsa buscant la fotografia que els consagri és tot un espectacle.

Va captar imatges espontànies i des d'un punt de vista molt particular escenes originals del Raval i la prostitució.

Amb tota l'obra de Joan Colom arribem a la prostitució, l'ofici més vell del món i que mentre els humans siguin humans no desapareixerà. Ofici que antigament es concentrava en el barri chino de cada ciutat.

Era un lloc d'esbarjo, on la policia trobava informació de tota mena, principalment de delinqüents que voltaven per la ciutat. Uns altres personatges que sovintejaven els locals eren gent d'un perfil cultural baix, que avui dia se'ls anomenaria voyeurs, que passaven l'estona mirant i bevent cervesa «a morro» no fos cas que les senyoretes els posessin «grogues» (drogues) a la copa. Avui dia és habitual veure en qualsevol establiment i terrasses que la gent beu la cervesa «a morro» de forma natural i espontània.

Tornant al tema de la prostitució, cada barri i cada ciutat tenia les seves peculiaritats, però en el cas de Girona, tot i les prohibicions i l'aspecte mig clandestí del fet, les treballadores de l'amor, passaven revisions periòdiques amb el doctor Sureda, encarregat de la qüestió.

Actualment les «Izas, Rabizas i Colipoterras» tal com les anomenà Camilo José Cela, estan escampades per cantonades, carreteres i camins, o amagades en l'anonimat d'un telèfon mòbil, de manera que els voyeurs no poden prendre cap cervesa badant, la policia no obté cap informació, i la qüestió sanitària és inexistent.

Crec que el tema es preocupant, sempre que volguem reconèixer que la prostitució existeix.