El dia després de la Diada vaig dinar amb un corresponsal d'una publicació anglesa de gran èxit en l'àmbitmundial. Un veterà del periodisme que ha viatjat per tot el món i ha vist de tot. Al final de l'àpat em diu, somrient, que això de Catalunya és d'una escenografia extraordinària, res semblant a tot el que coneix i ha vist. Es feia dos preguntes. La primera, com pot ser que aquesta gent tan cofoïa, alegre, no precisament sans coulottes, que viu en un dels indrets més privilegiats del món, vulgui trencar de forma tan dràstica amb una realitat política com l'espanyola, després dels millors quaranta anys de la seva història. La segona és com és que el govern de Madrid va ser incapaç d'aturar el moviment quan aquest va començar a esclatar de forma definitiva el setembre de 2012. Per què no va intentar aplacar el problema quan podia, tenint en compte, cert, que Espanya es trobava enmig d'un tsunami econòmic i financer? La percepció d'aquest corresponsal, amb més o menys matisos, és la que marca les línies mestres dels observadors estrangers sobre el que passa a Catalunya. L'eufòria identitària i l'excés d'emocions fa que considerin el procés que ha engegat una part de la ciutadania catalana i el Govern un apassionant esclat de romanticisme en un món que semblava controlat pel racionalisme i la lògica dels números. Per això els costa esbrinar què pot passar demà passat. Saben que el curt termini serà pesat i complex de gestionar; però entenen que el llarg termini s'ha d'inaugurar una nova etapa. Amb nous actors, posant el comptador a zero. Fins i tot albiren que al final s'acabarà realitzant un referèndum acordat, transparent, legal, amb totes les garanties democràtiques. A veure si ho escriu.
