Ja no mereixen anomenar-se Democràcia

15.09.2017 | 09:37
Ja no mereixen anomenar-se Democràcia

La passada setmana el Parlament català va aprovar la llei del referèndum d'autodeterminació i va admetre a tràmit l'anomenada «Llei de Transitorietat». A la nit, el Govern de la comunitat autònoma va signar el Decret 139/2017 de convocatòria del Referèndum d'Autodeterminació de Catalunya i el Decret 140/2017 de normes complementàries per a la realització del referèndum d'autodeterminació de Catalunya que, l'endemà, van sortir publicats en el Butlletí Oficial de la Generalitat. Poques vegades en un espai tan curt de temps s'han comès tants atropellaments als principis més bàsics de les civilitzacions democràtiques. És difícil trobar en la Història unes altres quatre hores en què les vulneracions de drets i lleis hagin estat tan greus i constants com aplaudides i victorejades. El que ha passat és una mostra més de la decadència d'una societat malalta i del triomf de la mediocritat i de la manca de respecte, no ja a unes regles normatives clares, sinó a una mínima ètica política.

El terme hibris prové del grec i s'usa per qualificar l'ego desmesurat que produeix deliris de grandesa. Genera en els que el posseeixen la sensació de ser titulars de dons especials. Es creuen messies ungits per la mà d'algun tipus de divinitat. Es veuen a si mateixos com a salvadors de la pàtria o caps d'un poble que ha de seguir-los amb els ulls tancats i les orelles tapades. Pensar que s'és Napoleó pot conduir a acabar tancat en una institució psiquiàtrica però, de vegades, aquestes persones acaben sent esperonades a alts càrrecs públics, ovacionades i homenatjades, persuadides que la seva bogeria no és tal, convertides en l'esperança d'una ciutadania oprimida. I d'aquests excessos que provoquen, tanta culpa tenen els líders alienats per la seva deïficació com les masses que els aclamen.

Al llarg d'aquests últims mesos hem assistit a una cadena d'esdeveniments que només es poden entendre sota el prisma d'una alienació col·lectiva, producte de la manipulació continuada d'una ciutadania mal educada i poc formada. Milers de persones acompanyant entre mostres de suport fins a la porta dels tribunals imputats que van a declarar pels delictes comesos. Centenars de milers aclamant els condemnats per prevaricació i desobediència com a màrtirs que mereixen la santificació. Milions oblidant el permanent saqueig de les arques públiques amb suborns i comissions en obres públiques, compel·lits pel missatge fals i mesquí de ser una cultura atacada i una economia maltractada a mans d'una cruel potència radicada en una metròpoli llunyana. I innombrables defensant la conveniència de saltar-se les normes com a únic mitjà per aconseguir els seus objectius. Semblant allau de mostres d'irracionalitat generalitzada reflecteix que la nostra societat pateix una pèrdua de lucidesa i una absència de criteri alarmant. Com és obvi, l'ingent nombre d'adeptes a la causa no ennobleix els comportaments reprovables i el fet de comptar amb el beneplàcit d'una gernació d'incondicionals no converteix en correcte el que no ho és. No seria la primera vegada que suports populars massius deriven en models autoritaris.

Tampoc cal explicar que el que ha passat va en contra de les normes. Tothom ho sap. Fins i tot els vulneradors directes de les regles de joc en són conscients i ho justifiquen. La presidenta del Parlament de Catalunya, el president del Govern català, els seus consellers i qualsevol que doni suport a aquesta deriva despòtica no neguen que amb les seves actuacions vulneren la Constitució Espanyola i el seu Estatut d'Autonomia. No amaguen que desobeeixen les sentències del Tribunal Constitucional, ni que no fan cas als seus propis lletrats del Parlament, ni que fan cas omís al Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. Per contra, se n'enorgulleixen, de manera que no insistirem en el que és evident. Es tracta d'un atropellament flagrant dels drets dels parlamentaris de l'oposició, dels principis democràtics, dels valors constitucionals i de les normes principals, tant internes com internacionals. Perquè el suposat refugi en el Dret Internacional és una vil falsedat fàcilment comprovable. Només cal saber llegir (en el sentit, no només de llegir, sinó d'entendre el que es llegeix després d'una elemental anàlisi, difícil tasca quan s'està mediatitzat per un fanatisme incompatible amb qualsevol examen crític).

Fins un nen de Primària comprèn el respecte als procediments i les regles que ha acordat un grup. Des d'elegir el delegat de classe fins a aprovar una decisió en una junta de veïns. Des dels plens dels ajuntaments fins als de les Corts Generals. Des del Parlament Europeu fins a l'Assemblea General de les Nacions Unides. Perquè aquestes decisions siguin legítimes, mereixin ser qualificades de democràtiques i puguin ser exigibles en Dret, s'han de respectar uns tràmits previs i unes normes que els regulen i que els atorguen legitimitat. Doncs bé, les autoritats catalanes que passen per alt aquesta irrefutable realitat pretenen a sobre seguir ostentant el qualificatiu de demòcrates. No obstant això, no ho són i, per tant, no mereixen ser qualificades com a tals. Els secessionistes ja ni tan sols intenten ser coherents ni conseqüents amb el seu missatge. Recorren al Tribunal Constitucional quan consideren que l'Estat envaeix les seves competències i exigeixen l'acatament de les seves resolucions quan els convé. Ocupen els seus càrrecs de representació gràcies a un sistema constitucional que es permeten el luxe de titllar d'opressor. Els diputats al Congrés i els senadors catalans proindependentistes han manifestat obertament estar a favor de l'anomenada «desconnexió» i apostar per una República separada d'Espanya però, paradoxalment, no semblen disposats a renunciar als seus escons ni, menys encara, als seus sous en l'era de la postveritat (és a dir, de la mentida) tal contradicció fins i tot està ben vista.

Un cop descrit el problema, dedicaré unes línies a parlar de la solució. Al meu entendre, a hores d'ara no n'hi ha cap que sigui miraculosa ni que resulti innòcua. Aquest conflicte no desapareixerà sense ocasionar una sèrie de greus efectes secundaris. Com qualsevol malaltia o controvèrsia, si no es prenen mesures a temps, les seqüeles resulten inevitables. Fa lustres que s'havia d'haver estat més hàbil des del punt de vista polític, però es va optar per no reaccionar i per mirar cap a un altre costat. Molt em temo que ara és massa tard per aspirar a un futur pacífic en què regnen la lleialtat institucional i la convivència harmoniosa. Des d'una perspectiva jurídica, les culpabilitats estan clares i apunten en una sola direcció. No obstant això, les responsabilitats polítiques sí recauen sobre diversos destinataris. La meva aportació en nom de trobar una sortida rau a animar que la ciutadania deixi de tancar els ulls i de tapar-se les orelles, abandoni els fanatismes i comenci a analitzar i a reflexionar per, tot seguit, elegir uns representants que es dediquin a resoldre problemes en comptes de crear-los. Si no és així, si seguim apostant pels piròmans per apagar el foc, després no ens queixem que les flames continuïn apropant-se a les nostres cases.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema