A l'any 68, el del mític maig, des de Madrid varen proposar a Joan Manuel Serrat que cantàs per Espanya a Eurovisión. Serrat era un cantant bilingüe i català, i estava molt de moda. Serrat es va posar a compondre una cançó per representar Espanya a l'esmentat festival, però va comunicar que la cançó seria en català. Automàticament, va ser rebutjat. El canviaren per una cantant en espanyol, que, a més, va guanyar el festival. Qualsevol observador una mica viu ja podia observar que la cosa no anava bé. Serrat era rebutjat perquè cantava en català. Espanya no considerava el català cosa seua. De què us sorpreneu, ara, quan Catalunya avança decidida cap a la independència?

A la Transició, els catalans col·laboraren, com sempre havia fet el catalanisme, en la redacció i aprovació de l'actual Constitució espanyola, i la varen refrendar de manera molt majoritària. Això no va servir perquè Espanya acceptàs com a pròpia la cultura i la llengua catalanes i, ben aviat, es va caure en l'«harmonització autonòmica», per deixar ben clar que Catalunya no és una nació -segons ells- sinó una autonomia més d'Espanya. Com Andalusia o com les Castelles. Davant la involució autonòmica, Catalunya intenta un nou pacte amb Espanya, a través d'un nou Estatut. Pasqual Maragall intenta fer realitat el somni hispànic del seu avi, el gran poeta Joan Maragall. La resposta és la prepotència i la modificació d'allò que els catalans voten en referèndum (acordat amb l'Estat i promogut per tothom). Quan això va passar, li vaig dir a un alt dirigent espanyol que, amb aquella decisió, feien la independència de Catalunya del tot inevitable. Després d'allò, les propostes de plena autonomia cultural, de sobirania lingüística, de concert econòmic com el que tenen els bascos, tot això ja no valdria per a res. Somriure escèptic. Ara som on som. De què us sorpreneu, si cada 11 de setembre a Barcelona hi ha la manifestació més multitudinària d'Europa (almanco durant els últims quatre o cinc anys), no comparable amb cap altra? De què us sorpreneu?

I ara, mirem-nos-ho des de les Balears i permetem-nos de fer una mica de prospectiva. Els illencs som extremadament pacients, però no aguantam ni el supremacisme ni la humiliació. Entenem perfectament que tot el rotllo aquest de la «desobediència» que tant esgrimeixen els espanyols, als catalans no els fa fred ni calor. Més ben dit, els fa una cosa que aquí m'estalviaré d'esmentar per no entrar en terminologia escatològica. Les persones lliures ens obeïm a nosaltres mateixos i obeïm la nostra consciència. I acceptam les decisions democràtiques. Però l'obediència al Tribunal Constitucional, a qualsevol altre tribunal, o a qui ens vengui a dir què hem de fer ens cau esquena avall amb normalitat i amb elegància.

Aquests dies assistim a unes discussions esperpèntiques sobre si els metges han de saber català o no, a les Illes Balears. Ho hem d'aguantar? Forma part d'allò que una societat es pot empassar, el fet que sistemàticament discuteixin la teua llengua nacional? Quan a les Balears hi hagi un 40% d'independentistes, de què us sorprendre? Passarà, passarà aviat, i no sabreu d'on us ha sortit el problema. Com ara no enteneu per què una majoria dels catalans volen la independència. (Dit entre parèntesis: és evident que una majoria la vol, perquè, si no, el més pràctic per a l'Estat seria permetre el referèndum i mostrar que la majoria dels catalans volen ser espanyols; saben, emperò, ses senyories del TC, PP, Cs, PSOE i companyia, que amb un referèndum com toca pot sortir un Sí per àmplia majoria). Quant de temps falta, amb actituds com la vostra, perquè una majoria dels ciutadans de les Balears també vulguin la independència política?

La societat catalana no era, majoritàriament, independentista fa només una dècada. Però la retallada de l'Estatut, el sí però no de Rodríguez Zapatero, els recursos del PP, el paper del Tribunal Constitucional, el supremacisme lingüístic i cultural espanyol (que ara pens que forma part de l'ADN d'Espanya, i que, per tant, Espanya, com a estat, no té cap futur possible, per molt que s'hi entestin, perquè en la supèrbia hi ha el germen de la seua derrota inevitable), l'ofegament fiscal, la radialitat espanyola en les infraestructures, i un llarguíssim etcètera d'abusos i d'humiliacions han fet que ara hi hagi una immensa majoria de catalans a favor d'un referèndum (més d'un 80%) i, n'estic convençut, una majoria que vol la independència. Si no, ja ho veurem l'1 d'octubre.

Ara hi ha un percentatge molt baix de ciutadans de les Balears que estam per la independència. Ho reconec, essent part d'aquesta minoria política des de fa molts anys. Però, quan tardaran els líders espanyols a aconseguir que a les nostres illes hi hagi una majoria social per la sobirania plena? Tal com van les coses, no crec que passi tant de temps com ha transcorregut a Catalunya des que es carregaren l'Estatut. Llavors els podrem dir als sindicats mèdics i d'infermeria: de què us sorpreneu? O és que això no va amb vosaltres? No deis que voleu que continuem sent part d'Espanya? Per què feis tot el possible perquè això sigui impossible?