Fa més de quaranta anys que conec moltes ciutats i comarques d'Alemanya, i en particular, la seva recuperada capital, Berlín, a la qual he hagut de viatjar sovint pel fet que s'hi celebra cada any la fira de turisme mixta -dies per a professionals, dies per a públic en general- més important de tot el món. I també he viatjat per fer turisme i altres motius. Potser alguns dels lectors recorden que el desembre de l'any passat el Diari va publicar una crònica meva sobre l'atemptat del dia 19 al mercat nadalenc, donat que era allà just uns dies abans.

Espero poder tornar a Berlín d'aquí a pocs dies o setmanes, sense cap obligació professional, perquè degut a la seva extensió superficial és una destinació inabastable i en continu canvi, que val la pena tornar a visitar per gaudir d'algun dels concerts de les seves orquestres i per veure edificis nous. I tornar a la gran plaça Alexander, menys canviada, que el 4 de novembre de 1989 va ser ocupada per gairebé un milió de berlinesos orientals, concentració pacífica que va precipitar la caiguda del Teló d'Acer i que va propiciar que tan sols cinc dies després es produís l'obertura del pas sense impediments des del Berlín Est a la zona occidental.

Avui és difícil, per als qui varem conèixer el Mur i els dos sectors de Berlín, reconèixer algunes zones que han canviat la seva fisonomia urbana i arquitectònica. Els terrenys abans ocupats pels més de quaranta quilòmetres del Mur i les seves zones «neutrals» adjacents van ser objecte d'una renovació urbana probablement sense comparació a cap altra ciutat del món. La plaça Postdamer, que vaig visitar per primera vegada el 1973, no s'assembla en res a com era abans de la reunificació. Hi ha moltes altres zones urbanes que no reconec, com ara els carrers on hi va haver les creus blanques en memòria dels que van morir metrallats quan intentaven fugir del sector oriental a l'occidental.

Malgrat la reunificació, no hi ha un sol Berlín. És una ciutat multicultural amb habitants arribats de gairebé tota la resta del món, que sumen fins a 180 nacionalitats diferents. Persones de totes les edats, encara que amb abundància de joves que es guanyen la vida -o sobreviuen- treballant en les empreses berlineses, majoritàriament del sector serveis. Que jo tingui previst tornar aviat a la capital d'Alemanya per fer de turista no té cap interès per als lectors, però m'ha vingut bé com a introducció per comentar un llibre formidable, publicat fa uns mesos, el qual vaig descobrir fa pocs dies gairebé per casualitat, perquè no tinc cap vinculació ni lligam amb el grup editor ni amb l'autora. La lectura d'aquest llibre m'ha tingut enganxat tot i les seves quatre-centes pàgines i vull referir-me a aquesta obra per si alguna lectora o lector té interès en la ciutat i en el país que porta el lideratge europeu, malgrat no vingui de gust als seus polítics i molts altres alemanys. És per això que el llibre, del qual no em consta que hi hagi traducció al català, duu el suggeridor títol La potencia reticente. Porta com a subtítol La nueva Alemania vista de cerca i el va escriure la periodista Pilar Requena del Río, bona coneixedora de la llengua alemanya, de Berlín i d'Alemanya. Aquest és un dels punts forts del llibre. L'autora va rebre formació des dels quatre anys al col·legi Alemany de València. Això li va permetre disposar de la dualitat mental per comprendre tots dos mons: l'espanyol i l'alemany. I cal suposar que també va contribuir al fet que el 1990 pogués accedir professionalment a fer de corresponsal substituta de TVE a Alemanya, primer en períodes de vacances del titular i, posteriorment -des de 1999 a 2004-, de manera permanent. A més a més, el seu primer desembarcament com a substituta -l'estiu de 1990- es va produir just uns mesos després de la caiguda del Mur de Berlín i molt poc temps abans que es produís la reunificació d'Alemanya. Va ser testimoni dels canvis en el Berlín oriental, RDA i RFA, i de com anava desapareixent el mur material, més ràpidament que els altres murs -mental, social i econòmic, entre d'altres- que afectaven els habitants.

Val a dir que va tenir la sort, si així pot qualificar-se, de trobar-se com a periodista en un lloc idoni i en un moment adequat per entendre i comprendre els elements que li han aportat els coneixements que li permeten titular el seu llibre amb el qualificatiu de «la potència reticent». És un llibre apassionant, si més no ho ha estat en el meu cas, d'aquests que costa interrompre la seva lectura. Els continguts, propers als qui coneixem el país i la seva recuperada capital, són encara més adients per a aquells lectors que no coneixen la manera de ser individual i col·lectiva dels habitants de la nova Alemanya, perquè presenta i explica la seva complexitat actual, la seva complexa història i els seus avatars històrics més destacats.