El cultiu de l'odi als musulmans donarà els seus fruits i seran amargs. Després dels atemptats de Barcelona i Cambrils vaig llegir als del Manifiesto, penya madrilenya que se sent políticament incorrecta i a la qual falta poc per demanar la vigilància de tots els musulmans pel sol fet de ser-ho i de sentir-se incompatibles amb els que no ho són, diuen. Bé, ningú pot evitar ser fill del seu pare i en la famosa nit de Sant Bartomeu vam degollar, els catòlics, uns quants milers d'hugonots. També vam ser nosaltres, els cristians, els que vam expulsar els moriscos de la seva pàtria com passa ara amb els rohingyes de Birmània, una altra minoria musulmana.
El budisme és aquesta religió de macos californians que fins i tot es pot viure com una filosofia de vida, de tan subtil com és. Però no ha estat suficient per protegir els pobres, pobres en tots els sentits, rohingyes, de la mateixa manera que tampoc va protegir als tàmils de Sri Lanka. Els tàmils són hinduistes, però no budistes. Ja veuen, una mala bèstia no necessita pretextos sagrats i els mateixos creients consideren les seves revelacions com a obra de la inspiració divina (que no de la divina inspiració): un dit de foc gravant les seves sentències en làmines d'or, el que vol dir que el primer que cal secularitzar és el llenguatge dels conflictes humans.
És cert que l'Islam té problemes per separar les ordenances religioses dels assumptes mundans, però aquesta confusió la patíem nosaltres fins fa quatre dies, que havíem de suportar una policia moral a les platges, al carrer, a l'escola. Ajudaria al bon ambient interreligiós que no deixéssim molt pitjor del que estava qualsevol país musulmà en què decidim intervenir militarment i abstenir-nos, per pudor, de presentar com a «moderats» els règims del Golf que, segons tots els indicis, subvencionen els gihadistes i els doten d'aparell de propaganda (predicació, en diuen). I que ningú s'equivoqui: ser considerat islamòfil m'agradaria tant com ser bisbe.
