Puigdemont no xaieja

Tot i creient que el referèndum és un costellada, no costa veure que presenta aspectes insòlits

17.09.2017 | 09:27

La setmana passada els deia que el referèndum és una costellada i que jo hi aniré. Vull una república. Més manejable i menys carpetovetònica que el reialme del PP i del PSOE. Aquella baluerna que porta sent votada, d'ençà tants anys.

Costellada és una definició al meu irrellevant entendre ben trobada, i pel cas la vaig pispar de l'escriptor, editor i traductor barceloní Gonzalo Torné. D'una banda retrata molt bé les condicions parapolítiques, bronques i descosides, en les quals s'ha muntat. I de l'altra defineix molt bé l'excitació popular que l'acompanya, ara farà sis anys, sovint grotesca.

Dit això, és fàcil de consensuar que la costellada presenta aspectes insòlits. Que els contraris cridin a declarar més de 700 supporters, que els organitzadors traginin tanta querella, que s'escorcollin els locals on s'imprimeixen els cartells i que s'amenaci tot mitjà de comunicació que en faci propaganda, com a mínim fa pensar.

Anem a la gent empadronada a Catalunya. N'estic segur que els contraris o els desmenjats pensen, i amb raó, que no es pot obligar la ciutadania a una tessitura de costellada d'obligat compliment. Maniquea. I encara menys es pot posar la gent en el destret d'haver de trencar amb la família, amb la feina i amb el rector. Els contraris a la costellada venen a dir que els organitzadors han jugat amb els sentiments de la tribu. Han manipulat. I coincideixo amb ells que l'ambient s'ha tornat irrespirable. Aquí ja ens hi trobaríem, amb el benentès que els contraris civilitzats d'aquí d'allà, aconseguissin el suport necessari per presentar un altre aplec, més plausible. Però el meu nas prominent em diu que va per força llarg. Mentrestant contrasto.

Enraono amb l'òrbita dels Comuns, perquè la meva colla en la majoria n'és. I perquè el manglar de la dreta catalana que blasma la costellada em sembla degenerat –no els vota ni l'apuntador. I els Comuns, que sí que guanyen eleccions a Catalunya, em martellegen dient que la clau és postergar la costellada. Em participen que la solució és ampliar-la a Espanya.

Val a dir que la idea és atractiva, i que els veig amb prou empenta per organitzar-la, per a tants comensals. Hi aniria de grat, vet-ho aquí. Però jo els contrapunto. Els dic que la costellada localista, el petit sainet que segregarem, precisament mira de posar en pràctica el programa comuner, que tants èxits els ha raportat a Catalunya. I per a ells i per als de la meva corda política, que som tant de marees i de taques d'oli, dic que, de moment, els costellaires d'ara farem pinya amb els que la munten, en condicions horripilants. Els dic que anirem amb Puigdemont, tot esperant que el candidat Iglesias conquereixi la Moncloa. Tot amatents, que de retruc ens demani que ens quedem a la monarquia i a l'Estat infames que volem liquidar. Per no dir-los que, si venen a la costellada, potser agafen quatre idees rutilants. Qui sap si de passada s'estalvien l'angoixa familiar, o la quimera de l'equidistància, o el patiment per la llàntia que tota costellada com déu mana deixa a la camisa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema