Respondre als atemptats de barcelona i cambrils

17.09.2017 | 06:30

Els atemptats perpetrats a Barcelona i Cambrils, el 17 d'agost passat, han deixat una profunda cicatriu en la nostra memòria col·lectiva. Aquests vils crims plens d'odi encarnen l'ultrapassament d'un límit que només es pot creuar minant els mateixos fonaments de la societat, posant tràgicament en escena un mal que la corrou i al qual cal oposar una resposta vital i col·lectiva. Les diverses manifestacions espontànies i organitzades que van seguir a la massacre van estar a l'altura de la ferida a guarir.

D'ara endavant ja no podem actuar envers les catalanes i els catalans de confessió musulmana (o així percebuts) com si no fossin dels nostres, com si no estiguessin inclosos en el «nosaltres» que simbolitza la comunitat política. Desafortunadament, a això és al que inciten nombroses tribunes de dretes obsessionades per l'ordre i l'obediència tot cossificant aquest «nosaltres», referint-se a un passat mític com si mai hagués estat plural, mestissat, intersubjectiu...: «Jo em conec i arribo a ser jo mateix només en manifestar-me per a l'altre, a través de l'altre i amb l'ajuda de l'altre. Els actes més importants que constitueixen l'autoconsciència es determinen per la relació amb l'altra consciència» escrivia Mikhaïl Bakhtín.

Prendre plenament la mesura d'aquests tràgics esdeveniments exigeix, primer de tot, contrarestar el fonamentalisme identitari que va vent en popa a certs països d'Europa i als Estats Units. Sens dubte, la globalització financera ens fa creure que els individus i les societats són com unes pàgines en blanc on s'hi poden escriure sense traves les desenfrenades ordres del consumisme i de la producció. Tanmateix, lluitar contra aquesta despossessió fent creure que la cultura només depèn del passat, i encara més, d'un passat petrificat, és una solució falsa i perillosa. Si la cultura és ben real i viva, també és inabastable, fins i tot si es fa sentir en la llengua comuna, el sentit comú, els vincles històrics...; es renova en els debats públics i les lluites socials que al seu torn renoven les institucions en tant que expressions vives de la llibertat.

Tenim la responsabilitat de fer palpable aquesta nostra cultura en els joves a través de l'aprenentatge de la literatura, de la poesia, de la cançó popular, de la història, del pensament, fent-los descobrir la bellesa i la riquesa de la llengua. Ídem en els nouvinguts, facilitant-los l'entrada al català i la seva integració al treball, sabent que s'impregnaran també d'aquesta cultura comuna en les amistats que estableixin i els vincles de proximitat que una societat acollidora sap forjar, ja que la cultura només existeix en els vincles que ens uneixen entre nosaltres i el món. Voler-la encapsular és asfixiar-la.

Copsar l'abast dels atemptats a Barcelona i Cambrils és també, pel que fa a la laïcitat, deixar de tenir com a model França, tributària d'un pesat passat colonial. Ens cal traçar les nostres pròpies vies polítiques adaptades a la petita nació que és la nostra i que exigeix amplis consensos per tal de no quedar paralitzada per la rancúnia.

Finalment, és urgent reanimar la vida democràtica tot ampliant i consolidant els espais públics de deliberació i de defensa del bé comú, sense restringir-ne l'entrada en nom d'una visió estreta de la laïcitat i de la creença religiosa. Perquè la convivència no té ni el sabor ranci d'un passat fixat, ni el sabor fat d'un present sense horitzó de sentit, sinó que té el sabor intens de la llibertat política assumida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema