es del seu exili parisenc, Emili G. Nadal apuntava el 1946 que «el nacionalisme català, i el seu germà més jove, el basc, sorgeixen en l'Espanya del segle XX del si de la burgesia industrial i financera, l'única classe que podia engendrar-los». Rajoy voldria desenfundar el seu arsenal de marxistes, antisistema i Veneçuela contra el referèndum de Catalunya. Per desgràcia, l'independentisme s'assenta sobre la classe social mitjana alta que en altres comunitats vota el PP. I per empitjorar el discurs de la Moncloa, el secessionisme no posseeix la majoria absoluta gràcies al límit imposat pel desembarcament electoral dels veneçolans de Podem. Se li exigeix racionalitat o legalitat a la història, que repudia els dos termes des que el conservador Churchill recordava que «es necessita un Stalin per acabar amb un Hitler».

De tornada a Catalunya, la immensa majoria de persones disposades a participar al referèndum d'independència han votat en alguna ocasió CiU, l'invent de Pujol per apropiar-se el 1980 del vot d'UCD. Costa adjudicar l'etiqueta de revolucionari o colpista a un partit que va avalar l'arribada d' Aznar a la Moncloa. És a dir, el debut del PP com a partit de govern.

El fatigat eslògan electoral de Bill Clinton, «És l'economia, estúpid», pretenia reenfocar el debat. «És la burgesia catalana, estúpid» redimeix de l'apel·lació instintiva però errònia a una festa de descamisats. CiU, com a matriu de l'actual independentisme, és una coalició que ha subvencionat generosament l'educació segregada ultracatòlica. En ortodòxia religiosa, Convergència mai va anar per darrere del PNB.

La reforma laboral de Rajoy, que va escandalitzar fins i tot sectors moderats, va tirar endavant a Madrid amb els vots del PP i de CiU. Aquestes sigles van catapultar a l'alcaldia de Girona un tal Puigdemont. Satanitzar com a delinqüents persones així requereix un notable esforç, la seva diabòlica reconversió ni tan sols convenceria els pàmfils que creuen en la sobtada radicalització dels islamistes. La sintonia genètica entre les dretes catalana i espanyola obliga el president del Govern a explicar els motius que han accelerat la deserció dels seus aliats tradicionals a Catalunya. Persones que se sentien tan catalanes com espanyoles, o com a molt més catalanes que espanyoles en les caselles del CIS, avui volen votar un Estat propi. O bé s'ha registrat un procés intensiu d'embogiment col·lectiu, o bé caldrà analitzar la ruptura des de l'altre costat, que va arrabassar per mitjà del Constitucional una definició de «nació» que sembla innòcua davant el repte avui plantejat.

Els catalanistes de l'estirp de Jordi Pujol no volien ser independents, volien ser independentistes. Es trobaven a gust a la reclamació indefinida de l'horitzó estatal, en la cultura de la queixa. Els debats de fa uns dies han consumat la majoria del Parlament en favor de la secessió. Catalunya està escindida en dues meitats. Tot i que la proporció dels que donen suport a la separació d'Espanya es quedi al 41%, segons l'última enquesta dels organismes de la Generalitat es tracta d'un problema de primera magnitud. La massa crítica d'un trenta per cent a favor d'un col·lectiu motivat dibuixa una convivència insostenible.

S'està lliurant una pugna fraternal entre partits de similar extracció sociològica. És a dir, entre PP, Ciutadans i les restes del naufragi de CiU. La projecció de l'independentisme ha sorprès els seus promotors amb l'honradesa suficient per reconèixer-ho. Abans de veure's enfangat en la corrupció tribal, Pujol s'admirava d'haver aconseguit que «els Fernández i els Martínez de Catalunya volen la independència». En una altra ocasió va accentuar el pronunciament, dient «les chonis de Catalunya són independentistes». Com a jubilat a més d'imputat per corrupció, Pujol té dret a sorprendre's. En canvi, el Govern hauria d'haver evitat que s'arribés al punt que va assegurar que mai es materialitzaria. Des del desconcert, s'entén que Rajoy cometi l'error garrafal d'assegurar que «el referèndum d'autodeterminació» no es portarà a terme. En utilitzar la denominació canònica de la consulta, atorga al famós procés un objectiu que fins ara se li negava des de l'executiu. L'atordiment de les sessions maratonianes explica així mateix l'error d' Inés Arrimadas en proposar una moció de censura a Catalunya, d'èxit més improbable que la plantejada per Podem a Madrid.