L anomenat Procés català ha entrat en ebullició. Hi ha qui opina que en uns dies es convertirà en gasós i molts altres entenen que sigui quin sigui el desenllaç final deixarà ferides difícils de curar en la mateixa societat catalana i condicionarà en grau extrem el futur de la política territorial espanyola i fins i tot europea.
El que està a punt de culminar en aquestes pretardorals dates, a pocs dies per al referèndum independentista, és en realitat una doctrina de llarg alè: la construcció emocional de la nació catalana contemporània, que els historiadors hauran d´abordar en tres fases decisives.
Primer va ser la resistència dels petits grups nacionalistes durant el franquisme que van acabar emparats en dos àmbits en principi contradictoris però que acabarien coexistint sense friccions, l´abadia de Montserrat i el PSUC. La segona etapa va ser protagonitzada per l´emergència electoral -inesperada- del partit nacionalista organitzat al voltant de Jordi Pujol i la democràcia cristiana, una dreta -i això és molt important- sense màcules franquistes, la puixança de la qual va ser tal que va irradiar a la resta de partits catalans, incloent la filial del totpoderós PSOE, la mala consciència xarnega de la qual el va portar a deixar la direcció del PSC en mans d´il·lustrats membres de la burgesia catalana amb més pedigrí. El pujolisme i la seva idea del «pas a pas» va donar per controlar el sistema educatiu, les subvencions i els mitjans de comunicació. La immersió era possible davant la indiferència de l´Estat espanyol, incapaç de generar empaties catalanes al llarg de quatre dècades, interessat únicament a utilitzar els vots catalanistes quan eren necessaris per obtenir el poder a l´epicentre del país.
El tercer i últim capítol es desenvolupa des de la constitució del tripartit liderat per Pasqual Maragall, la presa del control de Convergència per part d´Oriol Pujol i el consegüent viratge de tot el clan pujolista cap a l´abrupta muntanya de l´independentisme. Fins avui, amb la gent preguntant amb cara d´estupor què passarà.
En la mesura que el nacionalisme català va anar dominant els més importants ressorts del poder a Catalunya, la construcció del relat al voltant de la nació catalana ha anat guanyant pes fins a esdevenir hegemònica. Espanya no ha tingut espai afectiu a Catalunya, ni espai polític en els últims temps. Més encara, Espanya s´ha adherit a Catalunya a una idea tan simple com banal: Espanya és franquista, fatxa, carca, antiga...
Poc ha importat que la indústria espanyola del llibre estigués radicada majoritàriament a Barcelona, ??que els editors de la literatura castellana més moderna tinguessin cognoms com Tusquets, Casals, Herralde Grau o Bruguera ... com tampoc va aconseguir canviar el rumb d´aquest altre Procés de llarg recorregut la celebració de les Olimpíades del 92 ni que un manxec del Barça donés a Espanya el Mundial de futbol el 2010...
El catalanisme va acabar per convertir-se en una ideologia majoritària, afavorida ja per una fortíssima espiral del silenci, aquest fenomen social descrit per la politòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann, segons el qual els indefinits i dubtosos acaben apuntant-se al carro del guanyador. Poc importava que la major part de les manufactures catalanes tinguessin com a destinació el mercat espanyol o que, segons els mesuradors del share televisiu, l´audiència catalana en realitat seguia preferint l´entreteniment d´Antena 3 o Tele 5 a l´adoctrinament de TV3.
Si comprenem això podrem fer-nos una idea del que està passant ara mateix, amb una majoria simple -o prop d´ella- decidida per la independència i fortament defensada pels grups més mobilitzables de la societat catalana, davant d´una minoria escassa espanyolista, i un ampli grup, possiblement el més nombrós, en qualsevol cas decisiu, que se situa en terra de ningú i al qual si se´l força a triar contesta amb evasives i altes dosis d´indiferència.
Aquest espai, que no es va a oposar frontalment a l´independentisme i mai es mostrarà obertament proespanyol, és el que amb habilitat i una bona agulla de marejar han aprofitat els anomenats comuns i els seus aliats podemites, és a dir, Ada Colau i Pablo Iglesias, per convertir-se ara en l´espai decisiu. Un espai habitat també per nombrosos abstencionistes i passotes de tota mena.
Què pot passar? Entre el possible estat gasós i com es gestioni als indiferents i dubtosos hi ha un tercer escenari, molt en la tradició barcelonina: l´aldarull de carrer. Coneixent a les CUP no és descartable que el Procés entri en aquesta fase, l´ocupació d´alguna plaça emblemàtica al Maidan, la via ucraïnesa. I d´aquí a l´infinit i més enllà.
