Crec que no hi haurà referèndum. I ho crec perquè era presumible el camí que faria Rajoy. La història palesa dos trets molt castellans, abans feudals, ara de la dreta: si manen, manen totalment; i, presa una decisió, «mantenella y no enmendalla». I el PP, en conjunt, té molt ben incorporats aquests axiomes, que Rajoy rendibilitza afegint el quietisme franquista a la disciplina castellana. La crisi no l´ha creada l´independentisme català, sinó l´immobilisme de Rajoy, enquistat en la incapacitat política i el seu tarannà «democràtic». No negocia perquè creu que, controlats els poders de l´Estat, ja en té prou. I desterrat Montesquieu, ha convertit la política en un batibull de processos judicials, un recurs que ha provocat l´efecte contrari: molts ciutadans no processistes, indiferents, dubitatius o contraris a l´independentisme, s´estan regirant en contra seu, tips de la seva incompetència i, pitjor encara, de veure com es reinstal·len molts tics del règim franquista.

Dues notes més per fomentar una guspira d´il·lusió: la primera, l´èxit popular de les sis últimes Diades ha fet pensar molta gent d´Europa; la segona, el petit gir que comencen a fer personatges de les finances i la política europees i, oju, també espanyoles, que reclamen -encara amb la boca petita- que s´iniciï un diàleg per organitzar un referèndum acordat. No sorprendria gens, doncs, que «Don Tancredo» Rajoy rebés pressions que li «suggerissin» una «conversió» democràtica adequada. Amb tota discreció, i, per descomptat, abans de l´1 d´octubre.

Però aquí, compte: sobren els discursos «mitiners». Una guspira podria provocar un incendi. Allò que esperen alguns a Madrid.