L hàbitat de les societats humanes és el seu llenguatge. Al llarg de la història, les persones no han buscat refugi en les coves, les cabanes, les cases, els castells, els palaus o els gratacels, sinó en la veu que s´han intercanviat. I els seus actes, els seus ritus i els seus oficis s´han desenvolupat en l´interior d´aquesta meravella sonora, invisible i sense límits, a la qual tothom obeeix.

Quan els vocables grecs es van tornar romans, quan les paraules llatines es van fer catalanes... el seu significat es va modificar més que el rostre dels mariners i els comerciants que les portaven d´allà cap aquí. Rainer Maria Rilke va deixar escrit que certes imatges esdevenen records en el moment en què abandonen l´espai del crani i s´allunyen de l´aspecte dels mots que s´obstinen a mantenir-los a distància.

L´inici d´un record, doncs, coincideix amb l´esforç prodigat per oblidar-lo i sepultar-lo. Només llavors la memòria troba la força necessària per venir a nosaltres. Un llenguatge precari ens fa més pobres. Aparentment, nosaltres seguim sent els mateixos d´abans, però l´indret -real i metafòric- on vivim no ho és; és pitjor. A més, si som capaços d´adonar-nos-en, això significa que ja és massa tard per rectificar.