Els independentistes sobrevinguts diuen que tot va començar amb l´Estatut i molts d´ells consideren la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 el lloc on cal situar el punt de no retorn. En aquest relat semioficial s´acostuma a oblidar el viatge del president Mas el 2012 a Madrid per demanar un nou sistema de finançament que, segons es deia llavors, havia de tenir els mateixos efectes que un pacte fiscal. Es volia tenir la clau de la caixa. La cosa no va anar bé. De fet ha anat de mal en pitjor fins al punt que el Ministeri d´Hisenda ha acabat intervenint ara els comptes de la Generalitat. Quina hauria de ser la valoració de l´estratègia seguida a partir dels resultats aconseguits? El vicepresident del Govern i conseller d´Economia, Oriol Junqueras, s´ha queixat que el ministre Cristóbal Montoro utilitzi la llei d´estabilitat financera amb objectius polítics per tenir-lo lligat de peus i mans. Un escenari que, segurament, va contemplar Junqueras abans de decidir deixar d´enviar els informes setmanals sobre les despeses de la Generalitat. Ara s´ha quedat sense la clau i fins i tot sense el pin de les targetes de crèdit dels membres del Govern, que han de demanar permís abans de fer-les servir. Si es buscava visualitzar una situació humiliant, cal reconèixer que ha estat un encert. Però si el que es volia forçar era més marge de maniobra, la conseqüència ha estat la pèrdua de tota capacitat financera. Una de les moltes afirmacions no demostrades que impulsa el procés és que, en el pitjor dels casos, alguna cosa se´n traurà, de tot plegat. Això mateix deu pensar avui el ministre Montoro que ha recuperat, ni que sigui de forma temporal, el control total de la caixa.
