La mestra és una senyora molt trempada però viu desconcertada ja que mai havia conegut un grapat de deixebles tan espavilats com els de l´escola del Turó de Grenys.
La classe d´avui consistia en el fet que els alumnes comentessin aquesta frase: «D´allò que no es pot parlar, hem de callar».
- Doncs no direm res -li digueren.
- Ha estat la d´avui la classe més breu de totes. Ja podem esbargir-nos -va concloure la senyoreta.
Els escolars assajaren uns arcs amb fletxes, que no avancen en línia recta, sinó dibuixat divertides ziga-zagues, tanmateix encara no havien aconseguit que les fletxes tracessin el·lipses o que un cop clavades a la diana reculessin i tornessin a les seves mans».
2.- «L´endemà, la mestra anuncià pomposament que la lliçó els seria molt profitosa i li digueren que ells serien tot orelles.
-En Panxo li diu al Pinxo vols que et punxi amb un punxó? En Pinxo li diu al Panxo: «a la panxa, no, però, si vols, et pots punxar al teu caparró».
Els deixebles van riure per les butxaques i aplaudiren l´ocurrència de la seva mestra.
- Ara un oci recreatiu, ensems, formatiu.
- Doncs anirem a caçar bolets de temps; ara se n´ha fet una florada a les prades altes del Montseny. Ës un bolet excepcional, de temporada curta i molt difícil de trobar. Porten temps, no se sap mai la quantitat, mesos, anys... Els regalem als ancians perquè visquin molts més anys, nosaltres ja portem una bona càrrega de temps per viure una llarga vida.
La mestra i els col·legials s´encaminaren a l´altiplà d´herbes esponeroses».
3.- «La mestra va preguntar als deixebles: - Quina és la paraula que les abraça totes i totes li pertanyen?
- La paraula.
- Heus aquí tota la lliçó. Què podem fer ara?
- Capgirells per les verticals de les parets i dels arbres. O pintar les panotxes de colors per alegrar els nostres pares.
- Farem les dues coses -va concloure la mestra».
4.- «Cal saber si déu existeix o no existeix. Si no existeix li podem perdonar que no existeixi? Però si existeix l´hem de perdonar per existir? -va preguntar la mestra.
Els nens, a l´acte, van intuir que era un plantejament de resposta molt difícil i no sabien si estaven preparats per contestar. Es reuniren amb el permís de la mestra per esbrinar si estaven preparats o no. Al cap de poc li digueren a la mestra que sí, que ho estaven, però que el plantejament que havia formulat no era pas senzill.
- Cal saber si déu existeix o no per perdonar-lo en tots dos casos. No es pot perdonar una realitat no existent i si la realitat, Déu, existeix, s´hauria de sospesar si mereix o no ser perdonat.
- Molt bé. Què decidiu?
- Decidim no decidir res.
- A alguna conclusió heu d´arribar.
- Bé, no som ningú per perdonar o no perdonar un ens del qual no sabem res de la seva existència. És un plantejament viciat en origen.
- Expliqueu-vos.
- El perdó és balder. No es pot perdonar una cosa que no s´ha fet i si s´ha fet correctament s´ha de premiar, si Déu es porta bé, lloem-lo, si no s´ha de castigar i podem perdonar sempre que el subjecte demostri contrició i nosaltres siguem magnànims... Ningú sap a ciència certa si Déu existeix o no existeix. És una qüestió de fe, no de raó.
La pobra dona no va entendre res de res i tampoc sabia per què havia presentat un tema metafísic... Però d´on han sortit aquests nens tan espavilats?
- Hem de descansar, senyora mestra.
- Sí.
- Hem penjat cordes als núvols i per a vostè el millor gronxador per bressolar-se».
5.- «La mestra va recordar una frase en llatí que havia aprés d´un savi i la va pronunciar en plena classe, convençuda que deixaria els seus alumnes atordits:
- Nihil est in intellectu quod non prius fuerit in senso (No hi ha res en l´enteniment que abans no hagi passat pels sentits).
- Nisi intellectus ipse. (A excepció del mateix enteniment) -respongueren.
La mestra es va quedar estupefacta».
A una altra escola, la de la planura, de nom Escola de la Plana van començar a passar fets inaudits, que cridaren l´atenció de les autoritats. Un inspector d´ensenyament s´hi presentà per fer preguntes als escolars per esbrinar el grau d´aprofitament acadèmic.
- Tu, el de cabells panotxa, digues qui formulà la llei que fa que si deixes d´aguantar un plat, aquest caigui a terra i es trenqui?
- Jo, no -va contestar l´estudiant.
L´inspector, desesperat, va sortir de classe i ho explicà al mestre, que, encuriosit, va voler saber de quin noi es tractava. Un cop identificat, el mestre li comentà:
- El conec molt bé i li puc garantir que no és el responsable de l´existència d´aquesta llei. Per res del món voldria fer malbé les coses.
L´inspector s´ho va deixar córrer i en eixir de l´escola es va trobar amb l´alcalde, qui en veure´l tan amoïnat va voler saber què li passava. L´inspector li ho explicà fil per randa.
- Senyor inspector li haig de confessar que el mestre és molt amic dels pares d´aquest xicot. No en dubti gens que el jovenet ha fet aquesta llei que provoca que si les coses cauen s´esmicolin.
En el tren, ja de tornada a la ciutat, l´inspector va ser saludat pels carabiners, que es preocuparen per saber per què feia tan mala cara. L´inspector els contà amb tots els detalls el que li havia succeït en el poble.
- Això és cosa nostra, senyor inspector, perquè si aquest noiet és el culpable que tot caigui a terra i s´espatlli, nosaltres disposem de recursos expeditius i el farem cantar».
