A vegades oblidem que la vida és un vaixell fràgil. Sortim al carrer pensant que res ens aturarà, que amb els nostres braços esquifits vinclarem les gruixudes reixes que ens empresonen i que amb el foc de la mirada fondrem els obstacles que ens trobem pel camí. Ens sentim forts, vigorosos, indestructibles. Tot i que sabem que la realitat és més aviat tot el contrari, nosaltres fem com si no, ens allisem els cabells amb una mà, mentre amb l'altra espolsem la caspa del sotabarba.
Si féssim cas només del que ens dicta el nostre instint i del que ens recomanen els que sempre porten un consell preparat a la butxaca, no sortiríem mai de casa, potser ni tan sols arribaríem a treure un peu del llit. Però la vida, que bufa sense aturador, com un vent en el desert, ens empeny a fer coses, ens posa davant del mirall i ens diu: «tu ets el protagonista d'una història immortal i has de representar el paper que et toca». La suma de totes aquestes audàcies, dues o tres per replà, és la corrua que es forma en baixar per l'escala i que omple sobtadament, com una riuada, les voreres de la ciutat. És la massa que baixa per les escales del metro, són les mans que agafen les barres del bus amb la determinació d'un llancer al servei de l'emperador, i són les veus que s'interpel·len les unes a les altres i que es barregen amb els silencis més esvalotats.
A vegades ens sembla que vivim en una epopeia, però no, és només un tel de rutina, un murmuri trencat, ara o després, pel dring tremolós d'un telèfon mòbil. La vida va fent la seva i la història generalment s'escriu amb tinta invisible. Menys en determinats moments, com ara, en què s'espera de nosaltres un mínim comú denominador de coratge i aleshores, encara que ens tremolin les cames, seguim endavant i, si cal, posem una papereta en l'urna de la història.
