Llegendes

La meva àvia va néixer el 1907. No en sabia gaire, d'escriure. Quan feia la llista per anar a comprar havies de llegir-la atentament per entendre què hi deia. Escrivia tal i com pronunciava, amb ball d'esses i de ces i de tantes altres lletres. Havia mig après a escriure en una llengua que no parlava, el castellà. Els pocs anys d'estudi els va fer en una escola de monges on les noies anaven, sobretot, a aprendre a cosir i a fer-se l'aixovar. Però com que era llesta i com que passàvem moltes hores juntes, sempre m'explicava coses. Una d'aquelles coses que m'explicava era l'origen de l'embarbussament més famós que tenim, aquell que diu que: «setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat...». La meva àvia m'explicava que s'havia fet servir com a de sant i senya durant la Guerra dels Segadors. Saber-la pronunciar bé et distingia de l'enemic. Una llegenda semblant a la que explica Miquel Martín a Llegendes de mar de la Costa Brava. En aquell cas la contrasenya era «màrfega», de pronúncia quasi inassolible per un pobre soldat francès fent la guerra per l'Empordà. La mala pronunciació, diu la llegenda, els condemnava a saltar. El salt del gavatx, que és com s'anomena encara ara el penya-segat de Colera.