El Cinema Truffaut de Girona ha acollit aquesta setmana l'estrena del curtmetratge Operació: per què no soc fill únic?, l'obra resultant de tot un mes de feina al casal d'estiu «Cinema i... Acció» del Museu del Cinema de Girona, celebrat durant el passat juliol i que he tingut el plaer de coordinar per segon any consecutiu. El curt narra, en poc més de quinze minuts, les desventures de la Gio, en Roc, en Robert i la Cristina, quatre joves adolescents que decideixen entrar a l'escola dels seus respectius germans petits per accedir a l'ordinador central i canviar les seves notes atenent a uns motius més aviat poc solidaris. El film, escrit durant la primera setmana del casal sota la implacable tutela del curtmetratgista i il·lustrador Paco Cavero i d'un servidor, suggereix, per una banda, la innata i enèrgica tendència humana de voler saltar-se les normes per afavorir els interessos propis i, per l'altra, els innegables beneficis del treball en equip. Encara que més d'un vulgui creure que és una metàfora del context sociopolític actual, res més lluny d'una realitat propera que sempre s'entesta a reflectir-se en la ficció.
Durant la segona setmana de feina, amb el guió acabat de sortir del forn, l'actriu Marta Prieto, responsable de les àrees d'interpretació i càsting del casal, va treballar a consciència i mà de ferro les diverses i variades aptituds escèniques de tots els participants. Va ser una delícia veure'ls a tots testar-se, actuar davant la resta per jutjar, per acabar decidint de manera consensuada, els candidats més adients per a cada rol. A partir d'aquí, durant els últims quinze dies de casal, i ara amb la participació del realitzador Pitu González, vam donar pas a la complexa fase d'intentar processar tota aquesta feina prèvia en imatges, és a dir, executar la producció, realització i edició del curt en qüestió. El resultat final ha estat una comèdia d'acció que, com no podia ser d'una altra manera, desborda cinefília, creativitat i savoir faire en quantitats ingents, i que aposta per l'humor, l'optimisme, la rebel·lia per assolir el triomf i -encara més important- el relativisme davant el fracàs com a filosofia de vida. Tot plegat un petit four on queda palès, l'immens talent de tots i cada un dels joves que han format part del casal.
Em comentava un dels nanos protagonistes, en Darío, durant la première al Cinema Truffaut, com l'havia sobtat veure's projectat en pantalla gran, com havia flipat. Vaig percebre la il·lusió i l'orgull de l'artista novell, que no s'acaba de creure el resultat d'un procés creatiu entès més aviat com un mer joc degut, possiblement, al fet d'estar embolcallat pels alegres i adolescents dies d'estiu. L'èxit de tot això, d'aprendre el llenguatge del cinema tot jugant amb ell, recau en el projecte educatiu del Museu del Cinema, que des de fa anys ha fet seva, entre altres coses, la divulgació del setè art entre els més petits. I per molts anys.
