Saturn

Al voltant tot estava en runes, quedaven de peu quatre cases, un parell de cotxes cremant-se i poques persones caminant sense rumb però amb molta por.

- Hem de tornar.

Era la primera vegada que veia aquesta noia pel poble. Anava vestida amb un estil peculiar, extravagant; un vestit ple de colors, blaus de tota mena, del cian al blau marí, verds foscos i clars amb un petit toc de gris apagat. En el cabell portava una cinta blanca de llana. El seu rostre era la viva imatge de la bellesa, amb unes faccions que eren perfectament simètriques, igual que totes les extremitats del seu cos, ulls grans i negres com la por, llavis gruixuts i un cabell castany tocat pels rajos de sol del últim estiu que vam viure allà. Un sol que cremava més del compte.

La vaig trobar mirant el cel i assenyalant alguna cosa que jo no podia veure però ella sí. Estava nerviosa però a diferència dels altres, no tenia por. Vaig parar, alguna cosa em va obligar a fer-ho, i vam parlar.

- No entenc com ho heu pogut destrossar tot ni tampoc la manera com sentiu aquí. Nosaltres entenem l'amor d'una altra manera -em deia al mateix instant que el cel canviava de color- a Saturn no ens fem mal entre nosaltres i ens estimem de veritat. Es l'única manera de ser eterns. L'única -em va repetir diverses vegades-. Fa molts anys, quan era petita, em van explicar el que era un problema i mai ho vaig entendre fins al moment que vaig arribar aquí. Per què ho heu fet així? -em va preguntar.

Amb el cap abaixat i sense saber que dir, em vaig asseure en una roca que havia caigut feia poc de la muntanya. Encara estava plena de pols i terra.

- Però Saturn esta molt lluny- li vaig dir.

- Lluny? Les distàncies són una invenció vostra, per nosaltres les distàncies són només la voluntat que te cadascú de fer alguna cosa.

Volia saber més però havíem de fugir abans que tot s'acabés.

- Això s'acaba. Per sempre.

- I què hem de fer? -vaig preguntar amb preocupació.

Em va agafar de la mà i va tornar a assenyalar amb l'índex de l'altre a alguna part del cel.

- Hem de tornar -va repetir- vine amb mi.

Es va aixecar el vent més fort que havia vist mai, els arbres -alguns cremant-se- es queien un darrere l'altre i la pols s'aixecava impedint que veiés res més enllà d'ella. Em parlava de Saturn com la salvació al contrari de com nosaltres, els humans, l'havíem interpretat mitològicament. Vaig llegir que Saturn era el planeta que tot ho destruïa i el vaig veure plasmat en un quadre de Goya com un senyor vell de barba blanca que es menjava els seus fills. Fins i tot els genis estaven equivocats a la terra.

La noia em va mirar fixament als ulls i em va somriure;

- No tinguis por, marxem.

Una llum groga, forta com un raig interminable, es va encendre just en aquella part del cel que assenyalava amb el dit, vaig tancar els ulls i em vaig deixar emportar en el mateix instant que la noia em va dir a cau d'orella;

- A Saturn entendràs el que és l'amor. Allà, seràs etern, perquè estimant i sent estimat, un es torna immortal.