Alguns no considerarien català l'argentí « che-boludo» que subscriu, tot i viure a Girona des de fa dècada i mitja i que, com a emigrat, em senti part d'aquesta terra. Per això em vaig prometre no opinar en aquesta columna sobre la independència de Catalunya fins que fos urgent i necessari, i crec arribat el moment.
Des de fa anys que a Catalunya no hi ha una sola família en què en les sobretaules no es discuteixi sobre la independència. M'imagino que, com és el meu propi cas, no hi ha una opinió uniforme sobre el tema, i fins i tot pares i fills, germans, nets i avis, matrimonis, independentistes o no, confronten les seves opinions lliurement a la taula. On, si no, en família?
En el meu cas en particular, el meu sogre és un acèrrim independentista. Ell diu que es tracta d'un ideal amb el qual els catalans persistiran fins a la fi de les seves vides. De manera pacífica, però amb una tenacitat i paciència infinites. Les seves declaracions obren el debat, que moltes vegades perd, empata o guanya en l'àmbit del respecte mutu i l'afecte familiar.
No soc independetista, tot i que defenso el dret a vot d'una societat. En les discussions, però, a favor o en contra de la independència, tot i ser un « che boludo» caigut en paracaigudes, sempre es respecta la meva paraula. Que l'Estat espanyol ataqui de manera tan brutal els independentistes, que els tracti com simples vedells abduïts, que els menyspreï catalogant els seus somnis de «disbarats», que els detingui, que la llarga llista d'articulistes a sou els bombardegin amb tot tipus d'insults des dels mitjans, no fa més que posar-me de la seva banda, dels meus, tot i que no comparteixi les seves idees.
He de suposar que el mateix efecte succeeix en centenars de famílies, grups d'amics i tota mena d'associacions. I aquí hi ha l'error de Rajoy i la seva democràcia tardofranquista, la seva « boludesa». No arribar a comprendre que el tema de l'independentisme es discuteix en el mateix si de la família catalana, a la taula, i que si s'ataca els uns amb la bateria de míssils amb què se'ls ataca, els altres, els que no creuen en l'independentisme s'aplegaran amb ells per ser família, cercles pròxims, amics, o pel llaç que els uneixi. L'atac cap a ells, al cap i a la fi, els fa encara més part del «nosaltres».
Potser la societat catalana estigui dividida. Però és una divisió singular. No és una línia vermella on els que es col·loquen d'un costat s'obliden per sempre dels altres. És una divisió que no afecta la seva unió primera, i que, en l'ofensa desmesurada, la consolida.
