Catalunya viu un moment excepcional. Així és des que els dies 6 i 7 de setembre el Parlament va aprovar la celebració d'un referèndum i la llei de transitorietat vulnerant la legislació vigent a l'Estat i a Catalunya, en contra del parer dels lletrats de la mateixa Cambra Catalana i sense voler escoltar el Consell de Garanties Estatutàries, el màxim òrgan consultiu de la Generalitat. I és excepcional perquè, per primera vegada des de la recuperació de les institucions catalanes, les finances de la Generalitat estan intervingudes i catorze alts càrrecs han estat detinguts aquesta setmana. L'entrada de la Guàrdia Civil a diferents conselleries ha suposat posar dues marxes més al xoc de trens que mantenen els dos executius i que, segons la filosofia expressada per Mariano Rajoy, havia de ser sempre proporcional. Aquesta situació ha estat interpretada per un nombrós sector de la població com una agressió davant la qual cal plantar cara. Les manifestacions i concentracions han estat incessants des de dimecres a la majoria de ciutats i pobles de Catalunya. El president Carles Puigdemont no només manté la convocatòria del referèndum de l'1-O, malgrat que ha quedat debilitat per les intervencions policials, sinó que dijous no va dubtar a desafiar personalment l'Estat anunciant la web en la qual cada català pot consultar el seu col·legi electoral. Desconeixem què succeirà el dia 1 d'octubre i en quines condicions es podrà portar a terme el referèndum convocat per JxSí i la CUP. Atès que no s'ha convocat seguint les directrius de la Convenció de Venècia i que no tindrà cap reconeixement explícit de la comunitat internacional, el principal objectiu és aconseguir una gran mobilització ciutadana perquè la Unió Europea pressioni el Govern espanyol. En aquests moments tan delicats, és bo tenir una pausa i reflexionar. I escoltar veus assenyades. Per titular aquest escrit editorial hem manllevat una frase pronunciada aquesta setmana pel lehendakari Iñigo Urkullu: «Del carreró sense sortida a la taula de diàleg». Urkullu ha instat el Govern espanyol a «obrir la porta a una solució política negociada». També els abats de Poblet i Montserrat han aportat el seu granet de sorra: «Amb tota humilitat demanem als governants de Catalunya i d'Espanya un exercici de màxima prudència i responsabilitat per a un diàleg constructiu». L'eixordador soroll de les últimes setmanes no hauria de silenciar aquelles veus prudents que apel·len a l'única forma de resoldre les diferències i els conflictes: la negociació, el pacte i la cessió mútua. La nostra societat no ha avançat mai a través dels maximalismes, de cap tipus, sinó amb acords, difícils moltes vegades, però fruit d'una voluntat inclusiva. Així es va construir l'Europa democràtica i del benestar després de la II Guerra Mundial i així es va recuperar la democràcia a Espanya després de la brutal dictadura de Franco. Qualsevol altre escenari és una ruïna col·lectiva.