Només els independentistes catalans creien poder arribar tan lluny i només el govern del PP creia que podia dissuadir-los amb el pes de la llei. La gent es pregunta com s'ha arribat a aquesta situació.

No hi ha un conflicte armat sense armes, però des que es va posar en marxa la reforma de l'Estatut de Catalunya el 2004 no han deixat de repartir-se entre els dos bàndols institucionals. La metxa la va encendre el Tribunal Constitucional (TC) amb la seva sentència de 2010 sobre l'Estatut aprovat per les Corts Generals i ratificat en referèndum pel poble de Catalunya el 2006. Però prèviament el PP i el seu cor mediàtic s'havien encarregat d'armar ideològicament els seus -i de passada els del davant- amb un nacionalisme espanyol excloent, la finalitat del qual no era tant atacar els nacionalistes catalans -Convergència sempre va ser soci de referència- com fer fora Zapatero de la Moncloa. En aquest camí cap al poder la carta electoral era presentar el llavors president del govern com un venedor de pàtries i Rajoy i el PP com a salvadors de la unitat nacional.

Les maniobres militars davant de les costes del nacionalisme català van ser constants: ús partidista dels símbols constitucionals, recollida de signatures contra l'Estatut, zitzània sobre el català a l'escola, campanya contra productes catalans i, sobretot, recurs contra l'Estatut davant el TC, intentant guanyar judicialment allò perdut a les Corts, prèvia insidiosa recusació d'un magistrat per desnivellar la balança d'una justícia suposadament cega. La sentència, que va trigar quatre anys a dictar-se, es va convertir en la icona dels separatistes. Des de llavors l'independentisme va guanyar per a la seva causa la immensa majoria del nacionalisme català i bastants que sense ser nacionalistes van creure el seu discurs. El suport social s'albirava ja abans, amb l'editorial publicat el 2009 per tots els diaris catalans titulat «La dignitat de Catalunya», en el qual s'advertia el TC de les conseqüències que tindria una sentència que tirés per terra un Estatut consensuat en els parlaments català i espanyol i ratificat pel poble de Catalunya. En aquell moment es va considerar aquesta acció una pressió mediàtica intolerable davant el TC i ho era, però, en realitat, es tractava d'un missatger ben informat que avisava de l'huracà que s'estava covant.

El victimisme ja no era un posat; tenia la seva víctima (l'Estatut) i els seus botxins (el PP governant i el TC). El memorial de greuges es podia construir sense miraments ni matisos i, el que és més important, embolicat en un discurs democràtic de la independència basat en dos pilars. El primer, el «dret a decidir», creat sense base jurídica, però presentat com un irrefutable dret dels ciutadans a expressar a les urnes els seus desitjos. El segon, la Constitució impedeix que aquest dret pugui exercir-se mitjançant un referèndum. Conclusió, la Constitució no té legitimitat democràtica; és un instrument autoritari i repressor de les aspiracions del poble català, al qual no se li deixa una altra sortida que la secessió per decidir lliurement el seu futur. Amb aquest brou de cultiu, alimentat convenientment pels mitjans de comunicació de la Generalitat i el finançament generós a les organitzacions socials afins, l'independentisme va convertir la mobilització popular en una festa democràtica i tot aquell que no hi participés en un espanyolista, és a dir, en un antidemòcrata i en un mal català.

El salt qualitatiu en tot aquest procés té molt a veure amb les dues grans crisis que estem patint. La crisi econòmica es va tornar contra PP i PSOE com a culpables de l'empobriment social i d'afavorir el missatge nacionalista d'«Espanya ens roba» i la il·lusió d'una Catalunya rica i feliç fora d'Espanya. La crisi política per la corrupció va fer efecte en els partits clàssics, tant en el PP i el PSOE com a Convergència. El resultat va ser la irrupció al Parlament i a les Corts de grups polítics antisistema, com la CUP i Podem. Tots dos tenen en comú rebutjar el pacte constitucional de 1978. Això ha afavorit d'una manera decisiva el discurs de deslegitimació de la Constitució, veient amb simpatia des de Podem el muntatge ideològic independentista del «dret a decidir» i la contraposició entre una legitimitat democràtica del carrer i una legalitat constitucional titllada d'autoritària.

Mentrestant, el PP i Ciutadans a la seva, atrinxerats sota la bandera d'Espanya, sense combatre el pretès discurs democràtic del «dret a decidir» amb propostes democràtiques basades en la Constitució. Al seu torn, el PSOE segueix perdut en les seves batalles internes, amb un PSC partit en dos. Tampoc en el socialisme hi ha una idea clara de què fer; invoquen el federalisme com a solució, però sense concretar en què consistiria i amb ocurrències sobre què és Espanya que semblen tretes d'una whiskipèdia.

Així les coses, el govern ha deixat que l'assumpte quedi emplaçat en l'únic terreny que coneix, la força de l'aparell de l'Estat, sense preocupar-li utilitzar els ministeris de l'Interior i d'Hisenda per espiar i controlar els dirigents independentistes. Ara, per contrarestar els míssils que des de la Generalitat i el Parlament llancen el Kim Jong-un català i la seva entusiasta presentadora, Forcadell, es val de l'escut antimíssils del TC, de la fiscalia, de la judicatura i també de la Guàrdia Civil. Per descomptat, arribats a aquest punt d'insurgència, l'Estat ha d'actuar, perquè està en joc la seva supervivència a Catalunya. Si la Constitució i altres normes de l'ordenament jurídic espanyol hi perden vigència per falta d'aplicació o eficàcia, la batalla està perduda. Cal complir la legalitat, però no és suficient. Cal guanyar també la batalla de la legitimitat democràtica i per a això van fer més en un dia Coscubiela, Iceta i Arrimadas que Rajoy en tota la seva vida de governant, i així ens va.

Segurament tot això no hauria passat si el PP no hagués impugnat l'Estatut en profit propi. Ara estaríem amb conflictes concrets de competències contra lleis de la Generalitat davant el TC, però no en un desafiament sobiranista. Potser Artur Mas continuaria com a president de la Generalitat i el seu partit seria avui soci de Rajoy com ho és el PNB, encara que per a això exigís passar per caixa, cosa que no hauria estat un problema vista la generositat de Rajoy mostrada amb els bascos.

Si això té solució, serà mitjançant una profunda reforma constitucional basada en un pacte federal de l'Espanya plural, que permeti fer un referèndum amb totes les garanties i amb la confiança que tots aquells que sense ser independentistes es van abonar al «dret a decidir» trobin en la Constitució i en la convivència espanyola la resposta, no en la insubmissió ni en la independència.