Potser perquè vaig viure els anys 80 i la caiguda del Mur de Berlín. El final de la guerra freda i la idea que a partir de llavors vindria un món de llibertats, de democràcies i sense por ni amenaces. Un món que mirava al futur amb esperança.
Potser perquè em van marcar concerts contra la fam a l'Àfrica, els millors jocs olímpics de la història, perquè he vist estrelles ser vulnerables davant la sida, cantants en temps de pau defensar obertament l'antimilitarisme i la caiguda de desenes de dictadors.
Potser per això em pregunto per què el món ha quedat tenyit de desesperança. Per què no hi ha polítics responsables que es dediquen a construir. Estem envoltats de gent que només pensa a anorrear a l'adversari. No conversen per entendre's, escolten l'adversari polític pensant com el poden ensorrar, dialècticament i políticament. Escriure l'última malícia, fer callar, manipular, dir sense fer. Són com micos amb un fusell.
Els cínics ens han robat la política. I els hem deixat fer. No parlo d'anar a la lluna, de crear mons nous a Mart. Sóc de solucions senzilles. Només demano que prengui la paraula aquell que estigui disposat a deixar un món millor per als seus fills. Però també per als fills del seu pitjor enemic.
