La realitat està tan demacrada que és irreconeixible i, el que és pitjor, ha perdut la seva capacitat d´explicar-se. Els esdeveniments es precipiten sense poder fer marxa enrere amb un primer horitzó massa a prop. Amb prou feines sabem què està passant ara mateix i molt menys fer previsions d´allò què succeirà l´endemà. Si creiem que mai abans s´havien donat aquestes condicions d´indefensió davant la intransigència i la rigidesa més abominables, Raimon ens ho desmenteix amb D´un temps, d´un país. La cançó premonitòria convida a no deixar-nos atrapar pels antics tambors del passat i aposta per mirar el futur amb esperança perquè aquell país que «mai no hem fet» s´està convertint en un «país que ja anem fent». Ara i aquí és el que importa, diria Lluís Llach el 1970 en un exercici també profètic. A una entrevista recent a El Nacional.cat, el cantautor de Verges esmenta una cançó seva reivindicativa política, Jo hi soc si tu vols ser-hi. «Em serveix absolutament per ara. De vegades penses: per què t´hi has posat? Llegeixes la lletra i ja en tinc prou», ironitza. Ho comprovem, ... «serem només si el coratge ens fa anar més lluny d´aquí, serem només si ens exalta guanyar tant per compartir, serem sols un país lliure si som lliures els seus fills, serem només si volem i aquest repte ens fa més rics». Fa uns anys que el cantautor i diputat va desitjar aquest pressentiment que avui per avui ha esdevingut un clam. Profetes o visionaris, tant se val, poetes de la cançó que ens van guiar pel bon camí fins arribar on som. Més enllà del plaer de sentir-los a ells i a molts més, les seves lletres ens aporten la clau per pensar i reconèixer el sentir d´un poble amb la seguretat que les coses no tornaran a ser mai més igual.
