Solitari deambulo pels passadíssos del metro de l´estació Reina Victòria, inaugurada el 1960, per l´actual reina Isabel II. De l´amuntegament de cartells trio els que anuncien les mostres de pintura de Chirico, futurista, i de Soutine, expressionista eslau que va morir a París. Les vaig visitar quan a l´inici d´aquest viatge vaig passar per Londres.

I tornant a dalt a l´estació busco un difícil lloc per asseure´m. Gairebé és buit. Hi ha una noia i un parell de vells coneguts adormits. M´hi assec i reposo. De sobte apareix un home d´aire marcial, marcant el pas, disfressat de militar amb un uniforme tronat de brigadier colonial, altíssim i barbut. Fa veure que llegeix el diari i crida: Victory, Arhy, Victory English the Fakland, Grory, God save the Queen! Fent veure que llegia el diari, mirava desconfiadament a tort i a dret... potser algú el perseguia... és evident que era un paranoic ple de recels. Durant gairebé una hora va anar donant voltes «d´incògnit», com si tingués la seguretat que ningú no es fixava en ell.

Va arribar un home tocant una gaita -devia ser escocès. Els noctàmbuls de l´estació es desvetllaren tots. El brigadier el saludà quadrant-se, militarment, i l´home el contestà posant-se, em va semblar, sota les seves ordres, ridículament marcials. Un grup de torrats, amb grans ampolles de cervesa sobre el muscle, els seguiren rient i fent tentines, més bé que en Cantinfles. L´enrenou i les rialles dels que s´havien anat despertant, l´aplaudiment a la troupe ocasionaren l´arribada de la policia. S´endugueren el brigadier i el gaiter i feren alçar-se tots els que dormien als sacs als laterals de l´estació. Era allò un ardit de Scotland Yard per despertar tots els que il·legament dormien a terra? Membres de la policia secreta demanaren la documentació a tots aquells que tenien aspecte de viatgers, què hi feien allà a aquelles hores i on es dirigien, amb quin tren...

Des que l´IRA, l´exèrcir irlandès clandestí, torna a posar bombes a Londres, la policia torna a vigilar i qui torna a rebre les molèsties són els de sempre: els marginats, o sigui, putes, mariques, vagabunds i altres desclassats.

El cor de torrats que seguia el brigadier cantaven insolents i provocadors, rient i fent mofa: Margaret Tatcher, Beeeef! Feien «bufa» i botifarra entre les bufetades dels bobbys. Caparruts, continuaven dient «vella, mala puta, harpia» a la primera ministra britànica.

Els vaig seguir fins a fora l´estació, on se´ls obligà a entrar a les furgonetes policials. Eren prop de quaranta, el brigadier i el gaiter entre ells.

Pel que he pogut observar en els meus viatges, crec que Anglaterra és un dels països del món on hi ha més alcohòlics, junt amb Rússia, Alemanya, Espanya i Amèrica. Es palpa als carrers, als bars, a la cara de l´anglès mitjà on es retallen els estralls de la cervesa, la ginebra o el whisky.

Voldria culpar el clima, la pluja, la boira que els fa viure mig claustrofòbicament a les seves cases. Però, i a Espanya? A l´Andalusia mediterrània hi ha tants alcohòlics com a Anglaterra, torrats de vi.

M´agradaria parlar més extensament d´aquest tema del consum d´alcohol com a alternativa, afirmació cultural i humana, a l´alineació mercantil, econòmica i social del món occidental. A Anglaterra és un dels vicis nacionals, un perill inclús per a la salut física i mental de la ciutadania britànica, malgrat que els bars obren només de les onze a les dues i alguns potser també de cinc a deu, i malgrat que el govern en té consciència pública. És increïble el nombre de persones minades i destruïdes per la beguda! I no només a Anglaterra: cada any, quan viatjo a les grans ciutats europees, veig més i més torrats, drogats, «destrempats»...

La ciutat ja es començava a desvetllar quan vaig sortir del metro. Els primers ­cotxes i cafès, començaven a correr i obrir els primers treballadors de l´aurora que aviat sorgirà d´entre la nuvolada, veuen les escorrialles d´una interminable nit en blanc que un viatger del sud ha viscut i ha vençut. Ha triomfat de les foscors i boires del nord anglosaxó, com si es tractés d´un nou Zaratrusta de la matinada londinenca.

El nostre home camina satisfet. No sent el cansament de la nit, sinó l´orgull i la força de l´alba que renovella. Ara, per ell, la transició, la divisió del temps en dia i nit, és només una anècdota. En la seva rebel·lió contra l´insomni, a contra natura, ha viscut l´eternitat talment com un àngel intemporal, s´ha pasejat serenament per les inacabables naus de l´estació, antesala del Purgatori o de l´Infern, sent un més dels pàries, desgraciats i maleïts de la urbs. Ha volgut viure l´insomni de les deshores circulars per experimentar, a la recerca del coneixement de la vida que han de menar centenars de persones sense altres opcions en la llar de la solitud i la desesperança. N´ha volgut ser actor, però amb la seguretat que només seria per una nit.