Com a la cançó del Raimon: «No, diguem no. Nosaltres no som d´eixe mon». Un món, un país, en què els seus dirigents presumeixen de desobeir les lleis i on es fomenta l´odi per la resta d´Espanya. On els partits del Govern obliden la neutralitat institucional i el respecte obligat per l´oposició parlamentària. On es tracta quelcom tan important com es la independència del país amb presses i amb una frivolitat preocupant. On es vol fer un referèndum amb una sola part en campanya. On no hi ha espais per a un debat seriós i necessari on el «no» pugui argumentar les seves raons. Això no és democràcia. Això és la imposició arbitrària d´un govern que ignora la meitat dels catalans. O més. Qui ho sap?
Perquè, malgrat les fortes campanyes independentistes i el suport de les institucions catalanes, encara hi ha la meitat o més dels catalans a qui no han convençut.
Cal que el «no» deixi de ser poruc i acomplexat. Que es rebel·li enfront de la divisió d´aquest poble en bons i mals catalans. Jo estimo aquest país. I perquè l´estimo em preocupa on ens pot portar aquesta deriva independentista. Em preocupa com la propaganda, vestida de somriures, contamina el cervell de la gent. Cal desconfiar d´aquells que et prometen el paradís. Tots els populismes ho fan.
El «no» té moltes, moltíssimes raons. La primera és la manca de suports internacionals quan no un clar rebuig. No serveix de res declarar-se independent si els altres estats no et reconeixen.
Cap país pot assolir una independència reeixida sense padrins poderosos, sense suports rellevants previs. L´únic que tenim garantit és la ferma oposició d´Espanya i de França, els que haurien de ser els nostres veïns. Per cert, per pertànyer a la UE cal ser un estat membre de l´ONU, on França ja va dir que ens vetaria.
Una Catalunya independent enfrontada als seus veïns i sense reconeixements significats seria un estat feble, vulnerable, mancada de fonts de finançament i, per tant, presa fàcil dels voltors del món global, tan pel que fa a la part econòmica com als perills de l´islamisme integrista i radical. Seriem un país comprable i ens vendríem barato. Internament, amb un país socialment dividit, el Govern de la nació s´enduriria i, molt probablement, hi hauria un retrocés en les llibertats públiques. Un país feble no es pot permetre donar massa llibertats. Necessita controlar els ciutadans.
Cal dir «no» a un país amb un govern segrestat per la CUP. Un país on una minoria antisistema imposa els seus capricis eixelebrats, les seves presses i la seva manca de respecte per quasi tot. I sabem que sense el suport de la CUP no hi ha independència possible.
El nacionalisme català demana respecte però no l´exerceix. Troba divertit i justificable cremar banderes espanyoles i fotos del Rei, però què diria si a Madrid cremessin senyeres i fotos de polítics catalans? Si es vol respecte hem de començar per respectar nosaltres.
L´independentisme català exhibeix un victimisme arrogant, sobreactuat i carregós que ens fa molt antipàtics i que quan gent de fora ens visita i constata el bé que vivim a aquest país no pot arribar a entendre. «De què us queixeu?», m´han dit.
Cal desconfiar d´aquells que et prometen el paradís. Una Catalunya independent tindria tants problemes que en cap cas podria ser una Catalunya millor. Quedaríem fora de la UE, pel que tindríem problemes de finançament, de moneda, de tot. Perdríem els fons i ajuts europeus i Barcelona es pot acomiadar de l´Agència Europea del Medicament. Com també ens podem acomiadar de la Lliga espanyola i els Barça-Madrid.
En la campanya pel «sí» he escoltat mentides flagrants com que si Catalunya fos independent als avis pensionistes se´ls podria incrementar la pensió fins un 10%. Això es contradiu amb el que manifesten els responsables de la Generalitat, que diuen que les pensions les seguiríem cobrant de l´estat espanyol, perquè com que hem cotitzat a Espanya és ella qui ens ha de pagar. Però les cotitzacions les ingressaria el govern català, cosa que el govern espanyol, que no és ximple, no acceptaria i es podria negar a pagar les pensions. Podria passar que no ens paguessin ni d´una banda ni de l´altra. Però si Espanya ens seguís pagant, evidentment no cobraríem un 10% més.
Els polítics catalans que ens estan ficant en tot aquest merder, d´altra banda innecessari, són mereixedors de la més enèrgica reprovació. Perquè aquest referèndum, il·legal i viciat, no ens pot portar res de bo, hi hagi urnes o no n´hi hagi.
Fa dies que em pregunto on és el nostrat seny català. L´estic cercant arreu desesperadament.
