Per a Felipe González, la situació de Catalunya és «el que més m'ha preocupat els darrers quaranta anys». Anem a fa quaranta anys: era el setembre del 1977. El dia 11 es va celebrar la famosa manifestació del milió de persones a Barcelona, que demostrava al carrer la gran força popular del catalanisme. Tres mesos abans, les primeres eleccions generals havien estat guanyades a Catalunya pels partidaris de recuperar, almenys, l'Estatut del 1932. El partit més votat havia estat el PSC, de manera que González havia de sentir més alegria que preocupació. Aquesta, si de cas, li arribaria més tard, quan CiU va guanyar les eleccions autonòmiques i Jordi Pujol es va instal·lar a la Generalitat per no marxar-ne fins al cap de 23 anys. Però el pujolisme sortia generosament al rescat del PSOE governant quan li mancaven diputats o volia aparentar que no estava sol, i s'adaptava a les limitacions de l'Estatut: deia que plantejar la seva reforma suposava obrir un meló imprevisible.

Una retenció que no va fer seva Pasqual Maragall, però llavors el PSOE ja el liderava Rodríguez Zapatero, i González havia ascendit a la categoria de gerro xinès ben pagat per importants consells d'administració. Això no vol dir que l'expresident no es preocupés, i que ho fes cada cop més a mesura que les coses es complicaven i la desafecció donava pas al procés i al rumb de col·lisió.

I ara diu que aquesta preocupació és la més gran que ha tingut els darrers quaranta anys, s'entén que en l'àmbit de la política espanyola. Una preocupació superior a la causada per qualsevol altre succés o procés esdevingut des del 1977 fins ara. Quatre dècades que inclouen molts fets brutalment impactants. El terrorisme d'ETA, i les seves derivades. Les matances de l'11-M a Madrid. La catàstrofe de l'economia de bombolla. I per damunt de tot, el cop d'estat del 23-F com a punta d'iceberg d'una gran conspiració contra la democràcia. Però a qui va governar l'estat entre el 1982 i el 1996 la situació de Catalunya el preocupa més. Se'n dedueix que, segons la seva opinió, que una part del territori pensi en marxar deu ser pitjor que perdre la democràcia i la llibertat i que tornar a una dictadura militar. Però una dictadura sobre una nació espanyola sencera unida.

La nació i la seva integritat abans que la democràcia. Però els nacionalistes antidemocràtics són els que organitzen referèndums unilaterals quan no hi ha manera de fer-los pactats.