Un dia, abans que acabi l'any o al principi de l'any vinent, els catalans tornarem a votar la composició del nostre Parlament. És l'únic en què tots estem d'acord. Els independentistes perquè pensen que serà el primer parlament constituent de la nova república catalana i els altres perquè serà l'única manera de sortir de l'atzucac actual. Diumenge sortiran de casa centenars de milers de persones amb ganes de votar en un referèndum que no té ni una sola garantia democràtica, preparat amb il·lusió, però considerat al·legal per totes les instàncies internacionals. Desconeixem on es podrà votar i de quina manera. Tothom s'ha convertit en un especialista en urnes, con si fossin el bé més preuat del país. Al govern separatista ja hi ha debat sobre si hi haurà declaració d'independència en els propers dies. Hi ha qui hi està a favor i qui hi està en contra. Si fossin coherents, haurien de fer-ho. Així seríem capaços de comprovar quin suport tenen i quina reacció internacional existeix. Sincerament, no imagino els països membres del consell de seguretat de les Nacions Unides reconeixent un nou estat a Europa de la manera que s'ha fet tot. Però, a aquestes altures, ja no em sorprendria res. Ves a saber si el president Puigdemont té un tracte especial amb Trump, Putin, Macron, May, Merkel i Xi Jinping, entre altres. Segur que tindrem mobilitzacions al carrer durant uns quants dies i que dependran de factors molt diversos, començant per la inhabilitació i possible detenció dels càrrecs públics catalans. Veurem qui resisteix més, a l'espera que es comencin a observar les conseqüències econòmiques de tot plegat, que si s'eternitza la situació començarà a passar factura. El que hom desitja és molt senzill: un cop passat l'huracà, posar el comptador a zero i parlar-ho tot, amb ordre i concert.
