Graydon Carter ha definit el concepte de celebritat durant un quart de segle des de la direcció de l´edició nord-americana de Vanity Fair, rebutgi imitacions vulgars del mateix nom. Ara es jubila, després de combinar sense titubejar una portada amb l´embaràs a flor de pell de Serena Williams, amb el descobriment de la veritable identitat de la Gola Profunda de Woodward i Bernstein.

A Carter li correspon el títol de domador de celebritats. No ha influït en el periodisme contemporani, l´ha definit. Quan vostè salta de les menudeses de l´Espanya-Catalunya a la sorpresa que Felip VI hagi acudit a un casament sense la Reina Letizia, a qui es guardava un setial adjunt al temple, està seguint el full de ruta del director d´orquestra de VF.

Cap assumpte és prou pompós per no admetre una banalització. I cap frivolitat és tan nímia que no admeti la redecoració d´un assaig filosòfic. El periodisme de Carter pot llegir-se tant al lavabo com en els salons de mobiliari de la màxima qualitat. Enllaçava les primeres fotos com a dona de l´atleta Bruce Jenner, amb una dilatada investigació sobre el terreny de l´Afganistan.

En contra del periodisme actual de reportatges de tres paràgrafs amb tipografia gegantina, les peces de VF són més sucoses com més extenses.

Graydon Carter es divertia amb la fauna de Hollywood mentre signava articles editorials contra els deliris imperials de George Bush, o contra aquest «ser vulgar de dits curts» anomenat Donald Trump. Sovint va encarnar l´oposició d´un sol home contra la Casa Blanca, sense baixar de l´aire festiu exigit per la seva fira de les vanitats.

Només la incorporació i projecció planetària de Christopher Hitchens, obligaria a retre un homenatge a Carter. Havia de tancar en una suite d´hotel assortida de whisky al successor britànic de George Orwell, perquè escrivís els seus enlluernadors retrats sobre les figures emergents del cinematògraf. A canvi del llançament, Hitchens havia de sotmetre´s a una depilació brasilera o a la tortura de l´asfíxia simulada, sempre traduïdes a cròniques inigualables.

Carter ha sabut reconèixer el talent aliè, la principal virtut en una professió d´egos desbocats. Sistematitzar la celebritat sense sucumbir-hi, perquè ni tan sols pecava de nord-americà. És canadenc, la versió congelada dels nord-americans. Marxa als 68 anys, després d´haver conegut un declivi per pluriocupació, de restaurador a productor de Broadway. Va començar a la revista satírica Spy, la millor escola de periodisme.