Un dels principals problemes del nostre model democràtic (i en té molts) és la tendència de la Política a fagocitar qualsevol àmbit d´actuació. Com si d´una plaga invasiva es tractés, els polítics no en tenen prou amb el seu medi natural (el Parlament, l´Executiu, les diferents Administracions ...) sinó que pretenen conquerir altres territoris que, en pura lògica, els haurien d´estar vedats. Emparats en la maldestra i fal·laç excusa de la legitimitat que els atorga el fet de ser representants populars, aspiren a controlar els mitjans de comunicació, els òrgans de govern dels jutges, les caixes d´estalvi o les empreses públiques, portant la dialèctica partidista, les estratègies electorals i els fanatismes de carnet als consells d´administració i a determinades esferes que no tenen res a veure amb els interessos de les seves formacions polítiques.

I si el que fa referència la relació de representació entre elector i elegit passa per moments delicats, traslladar aquesta legitimitat a altres òrgans manifestament allunyats del terreny de la Política és una insensatesa que deriva en una nefasta gestió, unes pèrdues econòmiques inassumibles i uns serveis prestats llastats pel partidisme. Aquest fenomen ha suposat el transvasament de gran dosi de la mediocritat política al món empresarial, judicial i informatiu però, sobretot, ha provocat la conversió de nombrosos entorns tècnics i professionals en meres màquines al servei de l´interès particular dels dirigents de torn, i aquesta extensió desproporcionada de la política repercuteix de manera molt perjudicial sobre el normal funcionament de l´Estat.

S´acaba de votar al Congrés dels Diputats un nou sistema de nomenaments del Consell de la Corporació de Ràdio Televisió Espanyola, amb el propòsit d´eliminar l´eterna i llargament constatada complicitat entre el mitjà i les forces majoritàries. Al principi, es proposava la selecció per una majoria de dos terços de les Cambres i, en cas de no aconseguir-aquest suport, es procediria a una segona votació en la qual els candidats podrien ser designats per una majoria absoluta, sempre que la seva candidatura hagués estat proposada per, almenys, la meitat dels grups parlamentaris. Però al final, després del seu pas pel Senat, es va modificar el que s´havia pactat inicialment per imposar altres majories.

No obstant això, la controvèrsia primordial no rau en la implantació d´una o altra majoria qualificada, sinó en la translació de la composició d´aquestes assemblees a àmbits aliens al Parlament. Els partits aspiren a col·locar en aquests càrrecs a membres afins ideològicament, simpatitzants o, directament, militants, tergiversant així la naturalesa jurídica dels òrgans i aplicant-los una capa de vernís que, en cap cas, haurien de lluir.

Els ciutadans som plenament conscients de la parcialitat informativa de totes les cadenes públiques (siguin estatals o autonòmiques) i de la designació de determinats càrrecs amb l´ànim de tornar favors, mantenir quotes d´influència o difondre postulats ideològics a través de la programació. Per tant, ni una majoria de dos terços ni una de les tres cinquenes part resoldran el fons de la qüestió. No dubto que pugui existir una figura de consens que sàpiga actuar amb professionalitat, al marge de pressions i manipulacions, però els antecedents no són esperançadors i la propensió a repartir-se el pastís és més que evident.

A ningú se li escapa el lamentable, vergonyós i, de vegades, delictiu espectacle ofert per les Caixes d´Estalvi a compte d´aquesta tossuda i malaltissa idea de mutar qualsevol òrgan col·legiat en una caricatura del Parlament o en un cortijo de les formacions polítiques. Com a mostra, l´escrit d´acusació del fiscal de l´anomenat «cas Bankia», en el qual manifesta que els Consells d´Administració de les Caixes estaven «molt polititzats» i eren «poc professionals». És més, afirma que «van adoptar determinades decisions en perjudici de les entitats administrades». Evidentment, no es tracta d´un comportament imputable només a aquesta concreta entitat financera, sinó un estil comú i habitual en moltes altres d´infaust record. És una evidència tan innegable com la de mirar cap a un altre costat i no assumir culpes per l´atroç saqueig. De fet, la Comissió d´Investigació parlamentària que ha d´avaluar el rescat de les caixes no té previst depurar les responsabilitats dels càrrecs públics pel que fa a les seves fallides. Inclosa al principi entre els seus objectius, ara no apareix en la proposta que la seva presidenta ha enviat als grups parlamentaris.

Molt similar és el que passa amb el Consell General del Poder Judicial o amb el mètode d´elecció dels magistrats del Tribunal Constitucional. Lluny de ser una apreciació personal (que també), queda confirmada per organismes internacionals i pels que analitzen el tema sense fanatismes ni militàncies. Serveixi com a exemple el Consell d´Europa, a través del Grup d´Estats contra la Corrupció (Greco), quan critica amb duresa a Espanya per no garantir la independència del CGPJ. Recorda a l´Estat espanyol que «les autoritats polítiques no han d´intervenir en cap de les etapes del procés de designació dels magistrats». A més, el nostre país encapçala el rànquing europeu de desconfiança pel que fa a la manera de nomenament de càrrecs judicials, d´acord amb la percepció que els mateixos jutges reflecteixen en l´últim informe de la Xarxa Europea de Consells de Justícia sobre Independència, Responsabilitat i Qualitat del Poder Judicial. S´hi denuncia que els jutges espanyols observen els seus ascensos més polititzats i justifica el recel de la Judicatura espanyola en relació amb el CGPJ i i el Govern. Comentari a part mereixen les sessions en què els candidats al càrrec compareixen davant d´alguna comissió parlamentària cridada a avaluar la seva vàlua. La submissió malaltissa de diputats i senadors a la disciplina de partit i la nul·la capacitat per portar a terme una adequada valoració tècnica converteixen aquestes proves en una vergonyosa paròdia del que haurien de ser i no són.

No és la meva intenció demonitzar la Política, però sí circumscriure-la a la seva esfera pròpia i impedir que conquereixi espais que no li correspon ocupar. Convertir òrgans o institucions públiques en terrenys aptes per fer política és un greu error que acaba infectant al nostre sistema constitucional i, per no caure-hi, hem de immunitzar-lo d´aquest virus.