Quan el que manifestem pensem que és conforme amb el que és, ha estat o serà, diem la veritat, en canvi quan la paraula no s´hi adiu, mentim. La veritat és l´íntim vincle entre el pensar i el ser, qualsevol inadequació expressada significa mentir; mentir és fer cientment i voluntària una asserció contrària a la veritat.

La veritat actualment és un illot envoltat per sonores onades d´un oceà immens de falsedats. No em refereixo sols a les promeses incomplertes dels anuncis publicitaris sinó també a les fal·làcies dels polítics com el mal periodisme que dona per bons fets i declaracions no contrastats. Fa anys que s´ha perdut el respecte per la veritat i en l´estat espanyol segons la Llei d´Enjudiciament criminal l´acusat en els judicis té incomprensiblement el dret de mentir per defensar-se i en la literatura i en el cinema el murri simpàtic i el mentider compulsiu gaudeixen de molt bona salut social.

Mentir és un art, en canvi dir la veritat fa perdre les amistats, mentir de petits era una temeritat entremaliada i molts aprenguérem estrofes hilarants de la Cançó del Mentider. «Pecat amagat, és mig perdonat», «Qui vol mentir, gran memòria ha de tenir», el que implica que mentir no representa pas un actitud humana del tot negligible. «Si vols mentir, digués el que sents a dir» una sentència amable, no obstant consuetudinària i disculpable. La dita «s´enganxa abans un mentider que a un coix» només és certa quan és aplicada als mals mentiders, un bon mentider ha de dir poques i profitoses mentides al llarg de la vida i els impostors i falsaris professionals s´enduen els enganys al sepulcre. Probablement alguns personatges històrics de ressuscitar es farien un bon fart de riure per la forma com han estat tractats.

La veritat causa més enemistats que la mentida, Sèneca va proclamar: «Prefereixo molestar-vos amb la veritat que adular-vos amb la mentida». Hem perdut amistats per ser fidels a la veritat i sovint sabent com és la condició humana optem per l´afalagament fal·laç i no ens manifestem amb el rigor de la sinceritat que crearia esquerdes en la relació. Enamorar és més fàcil que conservar. Seduir amb adulacions, quan tothom en vol rebre i mai en tenim prou, és l´art utilitzat pels grans conquistadors de cors frissosos de carantoines, de moixaines.

De petits sí que rebíem missatges familiars en el sentit que no havíem de dir mentides i confessar sempre la veritat, tanmateix insistien que no era obligatori dir sempre la veritat i tampoc ens quedava massa clar el que eren les recomanables mentides pietoses, un concepte que s´aplicava de forma arbitrària. Mentre la mare s´esforçava a aconsellar-nos que si volíem ser homes de bé i respectats no havíem de mentir, el pare li «manava»: «si entra a casa o telefona el pesat del senyor Rocafort digues-li que no hi soc». (Les dones d´abans empraven molt el verb «manar» assumint de ple l´actitud d´obediència i submissió respecte al marit).

La filosofia des del seu origen és un intent per assolir la veritat. Els pensadors cosmòlegs en la filosofia clàssica buscaren la veritat absoluta en el món i cercaren un únic material, origen de totes les coses físiques i psíquiques. Amb el període ontològic la veritat es fa abstracte i molt més confusa i en l´etapa antropològica la cercaren en l´ésser humà i aquí va aparèixer el primer conflicte històric.

Tots els filòsofs han respectat i considerat que atrapar la veritat era un dels grans objectius de la ment humana. Tots, excepte els filòsofs sofistes més interessats en qüestions pràctiques defensables al marge de la veritat, de tal faiçó ensenyaven als seus rics alumnes que es dedicarien a la política de la polis, d´Atenes, el pro i el contra d´una tesi per sortir guanyadors en els judicis legals o en els debats públics. «Res no és veritat ni mentida, tot depèn de l´habilitat amb que s´argumenta». Aquesta frivolitat respecte a la veritat va irritar al seus coetanis Sòcrates i Plató, però ells, els sofistes, tan frescos.

Les matemàtiques, segons Leibniz, gaudeixen de veritats de raó, apodíctiques, en canvi les ciències naturals empíriques, bassades en l´observació i en l´experiència, es fonamenten en veritats de fet, contingents; en la nostra vida ordinària ens regim per aquestes veritats canviants, no necessàries. «In vino veritats» és la creença que quan hom s´embriaga de veritat tot el que manifesta és veritat. He vist amics borratxos que han confessat boles, però algun sí que ha confessat fets inconfessables vergonyants.

«La veritat és la veritat, la digui Agamenon o el seu porquer», escrigué Antonio Machado, una expressió popular i més entenedora que la formulada per Aristòtil: «En Plató és bon amic meu, però la veritat és més amiga meva».

Cada dia em resulta més tòpic el fet que els estatunidencs no perdonin la mentida a la classe política. Des que Clinton proclamà que el sexe oral no era sexe per defensar-se de l´acusació de la becària Monica Lewinsky es va produir una inflexió. L´Obama va prometre tancar la presó de Guántanamo, ara, en Trump les deixa anar de l´alçada d´un campanar; si bé hi ha desdeny en la premsa, no a nivell popular. Ramón de Campoamor (19817-1901), aposta pel relativisme per raons subjectives: «En este mundo traidor / nada es verdad ni mentira / todo es según el color / del cristal con que se mira». Una veritat que nega l´existència de la veritat, una paradoxa.