Dimarts al vespre, un cotxe aparcava a la perifèria gironina amb el malaguanyat missatge del monarca espa­nyol a tot volum, com a les pel·lícules bèl·liques de fets antics, quan camions amb altaveus emetien arengues per animar la tropa. Al barri, d´estelades a penes se´n veuen, no s´han fet cassolades i la parla principal és d´origen andalús. És un món a part. Diumenge al vespre hi havia silenci al bar. Tres nois de gimnàs, de parla andalusa, assentien quan un amic va sentenciar: «Ya ves, tío, todo por votar». La barbàrie va succeir als carrers que han trepitjat tota la vida, als col·legis on van estudiar i els atonyinats són els seus amics, coneguts i saludats. Comandos itinerants van sembrar el terror a institucions i pobles que sempre hem respectat, descarregant amb fúria contra persones que alçaven els braços en senyal de pau, per defensar uns papers. Ni als anys vuitanta, quan dinàvem amb un atemptat de l´ETA i sopàvem amb un altre, l´Estat s´havia desplegat allà com ho ha fet ara a Catalunya. Al bar fa dies que només posen la tele si fan futbol. No hi ha hagut cap discussió política però es curen en salut. Tots al bar sabem que si ens cau una bomba al cap, el projectil no triarà aquells que són d´una o altra ideologia malgrat els funambulistes saberuts d´allà a la ciutat que volen defensar allò que és indefensable, qui, moribunds per l´explosió, encara defensarien la legalitat de la deflagració fins al darrer sospir.

Estem en un moment de faixa o caixa, en un codi binari com el dia triat, l´1-O, que és un sí o un no sense matisos. La corda és ben tibada. Ara és o DUI o esclafament. Demà potser serà diferent. El mass-media madrileny, com una sola veu, ha matat el periodisme, el seu. Els polítics que es consideren populars han tirat de Goebbels i Escrivà per capgirar i mentir sobre totes i cadascuna de les seves accions. I el monarca al darrere. El món ja ha sabut triar entre qui vol les urnes i qui esclafa els votants. A Barcelona no han parat bojos: si estem aquí és perquè tenim un padrí poderós que encara no s´ha manifestat. D´aquí el tot o res de les elits que parasiten l´Estat espanyol. Preferiran voltar eternament perduts a la gal·làxia que cedir un mil·límetre. Pel camí, no tenim ni Generalitat ni ingressos. Com més independència hem demanat, més dependència hem obtingut.

Dimarts vam deixar de sentir la proclama política del Borbó abruptament, a mig monòleg. Després d´uns renecs i un cop de porta, el crit del conductor va fer eco al barri, amb un bon desig: «Passi-ho-bé!».