Aquella frase que va repetir mil vegades Fidel Castro sempre m´ha semblat una dicotomia inquietant. «Patria o muerte, venceremos!» deia, i de fet tenia raó, perquè la pàtria per a nosaltres només existeix temporalment, concretament durant el breu lapse de les nostres vides. Castro havia adaptat a la seva manera el crit de guerra dels combatents cubans que lluitaven contra l´exèrcit colonial espanyol: «independencia o muerte». Però en la mort no hi ha pàtria, només un erm absolut, un desert de silenci i de foscor. La pàtria, o la independència, només té sentit si hi ha vida, després res de res. Fa anys, quan encara eren vàlides aquestes consignes, es repetia sovint en les arengues polítiques i en alguna pancarta estudiantil, ara ja ha quedat desfasat, si més no pel que he anat veient aquests dies. A l´inici dels anys vuitanta, vaig voler gravar en vídeo -una tecnologia que acabava de sorgir- el testimoni d´un vell militant del POUM, sobre la Guerra Civil i l´exili. El fruit d´aquella entrevista va ser un llarg document de més de quatre hores, del qual vaig fer un petit resum per a poder-ho projectar en públic. Recordo que li vaig demanar a l´entrevistat quin títol volia posar a aquelles memòries filmades i em va respondre sense dubtar: «Per les urnes o per les armes». Em vaig quedar esparverat, però he de reconèixer que aquella frase resumia realment el sentit de la seva lluita i el de la seva generació. Però ara ja res no pot tenir sentit si hem de fer ús de la violència, ni res és justificable si l´alternativa és la mort, aquests dies Catalunya n´ha donat un bon exemple al món: per les urnes o per les urnes, per la pàtria i per la vida.
