El dia 1-O va ser un dia de tensió i violència causada per les forces policials del Govern espanyol, però també un dia de grandesa de la societat civil catalana (quina pena que una associació espanyolista ens hagi pres aquest nom tan significatiu). La societat va respondre modèlicament a la celebració del referèndum. Al meu poble, Bescanó, des de les 5 de la matinada fins a les 10 de la nit l´entrada de l´escola va estar envoltada de molts de veïns que protegien el col·legi electoral per la por que vinguessin a emportar-se les urnes per la força. I així a tot Catalunya. Modèlic, emotiu, per enorgullir-nos-en tots plegats, fins i tots molts dels que no combreguen amb el procés independentista. Aquest va guanyar notorietat i prestigi en l´àmbit internacional, en la mateixa proporció que el va perdre el Govern espanyol.
Els fets del 3-0, talls a les carreteres, vida laboral i econòmica paralitzada, són la resposta justificada al que va passar diumenge. Però també ens mostren la deriva que pot prendre el procés. L´aturada de dimarts no és sostenible en el temps ni per a la societat catalana, ni per a l´economia espanyola. I la valoració que es faria a Europa d´una intervenció, ja no policial sinó potser militar, per restablir les principals vies de comunicació seria molt més benèvola que la que van rebre els abusos policials de diumenge passat als col·legis electorals.
La resposta revoluciònaria, a més d´indesitjable, no és avui viable a Catalunya, i faria perdre el procés tot el capital polític que ha anat adquirint aquests darrers anys. El resultat seria la desfeta de les institucions d´autogovern, la desmoralització i cansament d´una part de la població, necessària perquè el procés avanci, i el reforçament de la posició de l´Estat.
Hem d´esperar que els nostres polítics tinguin el cap clar i serè aquest dies. Que no es deixen portar per les emocions, ni per tàctiques leninistes, ni s´envalentonin a fer polsos que difícilment poden guanyar. Una DUI en aquets propers dies seria un error fatal que Madrid aprofitaria per imposar el seu ordre legal i la seva força. Tampoc unes noves eleccions són la millor solució. S´han d´explorar altres vies. S´ha d´utilitzar la intel·ligència i la imaginació no només pel regat en curt, sinó per una estratègia viable que, sense renunciar a res d´entrada, sigui assumida, si pot ser, per dues terceres parts de la població catalana. No és tan difícil i la incapacitat del Govern espanyol per oferir veritables solucions hi ajudarà.
Andreu Mas-Collell, al diari ARA de l´1-0 proposava això: «Només un exemple. Imagineu-vos que s´anuncia, amb una certa solemnitat, que no es renuncia a res, però que durant un temps, d´entre un i dos anys, no es recorrerà a la unilateralitat (en podríem dir una ´suspensió activa i temporal de la unilateralitat´). Es tractaria d´un missatge que s´enviaria ben alt als ciutadans de Catalunya, d´Espanya i, sobretot, del món. Per descomptat, continuaríem lluitant contra totes les agressions, passades i futures, a la Generalitat, i persistiríem a fer sentir la nostra veu arreu (aquesta és la part ´activa´). Per què procedir així?: doncs perquè sempre hem sabut que la lluita serà llarga, perquè convé mantenir les estructures de resistència, per anar sumant sectors catalans que encara no han fet el pas o que tot just l´estan fent i, sobretot, perquè això serà aplaudit en un món que fixarà la mirada en el Govern espanyol amb l´esperança que aprofiti el que interpretarà com a mà estesa. A ulls europeus, i del món, la banda catalana del conflicte es carregaria de raó».
Aquesta és la proposta d´un dels catalans amb més prestigi acadèmic a tot el món, un home que ha ocupat diverses Conselleries al govern de la Generalitat, i plenament compromès amb la defensa de la sobirania de Catalunya. Hi pot haver altres solucions. Però cal escoltar els caps clars i no cometre errors en un moment tan decisiu.
