A mesura que anem sumant les decepcions que ens etziben les relacions socials, anem posant a prova la nostra integritat emocional. Haver d'assumir que aquella persona amb qui has mantingut una relació sentimental, d´amistat o fins i tot familiar -tant se val- ha evolucionat a una entitat antropomòrfica desconeguda que busca la distància o el trencament, es fa summament dolorós. I en aquesta espiral de canvis conductuals i decepcions socials que d'una o una altra manera anem acumulant al llarg de la vida, la confiança vers la resta minva progressivament. En resum: ens han fotut tantes hòsties i tan doblegades que arribat a un cert punt -i no el G precisament- no ens fiem ni de la nostra pròpia mare. De fet, últimament, quan vaig a dinar a casa de la meva, sempre em posa un plat de bròquil a taula, i això, a banda que em fa anar de ventre com un rellotge, no és gaire de fiar.

Actualment, la meva vida social és més trista que un plat de braves del König, la qual cosa es resumeix en els escassos moments en què trec el cap pel ­surrealista món de les xarxes socials. La història de la meva vida. Ja he parlat altres vegades sobre la imperant imbecil·litat 2.0 però és que aquests dies, tal com va allò, els índexs s'han disparat a quotes neandertals. Tot i que aquest món virtual va ser creat amb l'objectiu d'apropar i unir les persones malgrat la distància, sembla que irònicament ha acabat provocant l'efecte contrari, incomunicant-nos i allunyant-nos cada vegada més els uns dels altres. Molts, com a mesura de salut mental, han optat per esbor­rar contactes i fer-ho públic. Jo, quan veig aquest tipus de comunicats, que s'encavallen entre l'ofensa i l'aïrament, elimino l'autor; primer per «notes» i després per drama queen. Tothom ha fet neteges de contactes però de què serveix fer-les públiques? Pregunto. O envies un privat a l'afectat o, si t'importa un cul, l'esborres i punt. I aquí pau i després glòria. Perquè ja n'hi ha prou de tant d´odi i mala llet, i sobretot de rebre lliçons de qui parla pressuposant que tothom ha de pensar igual.

La cirereta a aquesta espiral de despropòsits socials i comunicatius la posen els grups de whatsapp; grups d'equips de futbol, de pares i mares, de col·legues de feina, de cinema o de sortides campestres que perden la seva essència original per donar pas a un calaix de sastre de memes o ideologies sectàries que a molts ens importen exactament igual que el tipus de roba interior que utilitza Falete: zero. D´aquí, però, si vols conservar les formes, no pots fugir sense que sembli que ho fas ofès o empre­nyat, amb la qual cosa aguantes per respecte fins que un dia veus que t'has convertit en la nena d´El Exorcista. Amb fets com aquests t'adones que anem sense remei cap a un xoc de trens que és sobretot humà. Falta cultura, diàleg, empatia, educació, respecte i sobretot sexe, molt de sexe. Ja ho deia el filòsof: Be fucker, my friend!