La setmana passada recordàvem els cinc antics cronistes de la nostra ciutat. Avui comentarem les condicions en què s´havien de moure i les eines de què disposaven per portar a cap la seva labor.

Enric Claudi Girbal va ser un gironí del segle XIX i la seva vida es desenrotllà en el clos d´una ciutat petita, voltada totalment de muralles. Una ciutat que s´assemblava més a la Girona de l´Edat Mitja que a la nos­­tra Girona d´avui. Va tenir el seu domicili, un temps a la Cort Reial i un altre temps en el carrer de la Força, en la casa que encara ara és coneguda com a Can Girbal. Tant en un lloc com en l´altre veient ben poc, per no dir gens, el sol, i la panoràmica que podien contemplar es po­dia reduir a la paret de les cases del davant. El que sí els era ben familiar era el toc de les campanes de la Catedral que anaven marcant el ritme del temps i les hores dels oficis i de l´Àngelus, com també l´anunci de les grans i petites festivitats. I des de la finestra veure passar les processons, que sovintejaven, i les comitives dels enterraments. Els dies crus del llarg hivern, en aquelles cases hi feia un fred considerable. Els mitjans per escalfar-se eren ben pobres. Un trist braser, i com a màxim una llar de foc. Una gorra o una espècie de bonet protegint el cap i si calia, unes mitenes, que eren uns guants de llana que deixaven lliures els dits de les mans i permetien escriure. La llum elèctrica encara no havia arribat. L´enllumenat de les cases era mitjançant el gas, els llums d´oli o les espelmes. En aquell àmbit recòndit Girbal omplí milers de quartilles que després lliurava a la impremta i el seu contingut era donat a la publicitat en forma de fulletons, de llibres o d´articles de revista. Les eines d´escriptori eren la ploma, que encara podia ser la tradicional d´oca, que contínuament s´havia de sucar en el tinter i la sorrera que era el precedent del més modern paper secant, paper secant que també ha caigut en desús des que el bolígraf s´ha imposat.

Girbal havia cursat els estudis secundaris en el Seminari, com en aquell temps feien molts nois, tot i no preveure seguir la carrera eclesiàstica. Aquests estudis proporcionaven una bona formació personal, i humanística. Un bon fonament filosòfic i el domini de la llengua llatina eren una bona preparació per seguir algunes carreres superiors. Girbal es llicencià en Dret, però tenia una bona base per dedicar-se a la recerca històrica i a la literatura. El seu mitjà de vida era el de funcionari de la Diputació. Destinat a l´Administració de l´Hospici i a l´arxiu de la corporació provincial. En el lloc de treball que era al sector de l´Hospici i que tenia accés pel carrer de Fontanilles, no tenia gaires més comoditats que en el seu domicili de la dreta de l´Onyar. En aquell local s´hi trobava un gran moble on es conservava la documentació de la Pia Almoina. Documentació que li fou de gran utilitat per als seus treballs històrics. Al costat d´aquelles oficines s´hi trobava la impremta en la qual s´imprimia la Revista de Girona. Aquest veïnatge facilitava la labor de Girbal en l´edició de la Revista.

La vida de Girbal va ser molt curta. Morí a l´edat de cinquanta-sis anys. Les malalties i les malaurances familiars afectaren bona part de la seva existència. Malgrat tot, realitzà un intens treball i deixà una obra importantíssima.

Joaquim Pla Cargol, tot i que havia nascut en el segle XIX la seva obra ja correspon al XX. Ja visqué el temps de la ploma estilogràfica i la màquina d´escriure. No era massa partidari de les innovacions. Opinava que si s´emprava la calculadora elèctrica es perdria la pràctica de càlcul. Treballà en bones condicions, tant en l´estudi del seu domicili del carrer de Sant Josep, com en el despatx de l´editorial, del carrer Joan Maragall. No freqüentava arxius ni biblioteques públiques, però disposava d´una bona biblioteca particular, que utilitzava constantment. I era molt ordenat per conservar els papers que li havien de ser útils per al seu treball. El seu càrrec de gerent de l´editorial li facilità la publicació dels llibres sobre la història, l´art i els costums de Girona. Llibres molt interessants, però que des del punt de vista econòmic més aviat li representaven un sacrifici. Els empleats de Can Dalmau Carles deien que els llibres del senyor Pla eren el seu vici, atès que hi posava més diners que no en treia.

Mossèn Carles de Bolós ja de molt jove hagué de deixar el ministeri parroquial a causa de la seva total sordesa. Però la seva preparació intel·lectual li permeté desenvolupar una intensa activitat. Com a sacerdot fou un curial molt competent i també desenrotllà un bon paper com a bibliotecari del Seminari. Organitzà dues vegades aquella biblioteca. Primer abans de la guerra, i després per recuperar-la del desgavell que representà la guerra. Les seves col·laboracions al Diari de Girona, a Los Sitios i a diverses revistes, eren escrites a mà. En ocasió d´un homenatge que li dedicà la ciutat rebé com obsequi una ploma estilogràfica, adquirida per subscripció popular amb aportacions que no podien passar de cinc pessetes. Cada dia, entre una i dues el podíem veure passar per la Rambla, amb el seu característic caminar arrossegant els peus, l´abric descordat, i la mirada escrutadora, saludant els molts coneguts, amb un somriure i un gest de complaença. Anava a la redacció de Los Sitios, situada al carrer Nou, a lliurar l´«Ángulo de la ciudad» que sortiria en el diari del dia següent. Els lectors del diari, en obrir-lo, el primer que feien era mirar què deia mossèn Bolós en el seu «Ángulo». Després llegien les esqueles i el racionament. Els articles d´opinió ja els llegirien a La Vanguardia.

El Dr. Jaume Marquès, acabat el res matinal en el cor, es tancava a l´arxiu capitular, on treballava intensament en un clima que més que fred era glacial. Dificultat que no li impedí realitzar un gran treball d´organització, catalogació i una delicada atenció als investigadors. Ja utilitzà ordinàriament la màquina d´escriure. No era gens refractari a adoptar les innovacions que s´anaven presentant. La seva activitat s´extingí alhora que la seva vida. Els que passaven pel davant de la seva habitació en la residència Sivilla, poc abans de la seva mort, encara pogueren sentir el tecleig de la màquina d´escriure.

El Dr. Lluís Batlle passava moltes hores entre pergamins i papers de l´arxiu municipal. Centre del qual es feu càrrec en els primers anys de la postguerra. La ploma estilogràfica, el més modern bolígraf i la màquina d´escriure foren les seves eines de treball. A l´arxiu s´hi accedia, des de les oficines municipals, per una escala de cargol. La sala d´investigadors estava il·luminada per una claraboia. Quan plovia es formaven unes indiscretes goteres que afectaven una de les prestatgeries, i la documentació s´havia de protegir de les amenaçadores humitats. El despatx de l´arxiver es podria comparar a una cel·la carcerària. Havia de treballar sempre amb una modesta làmpada de sobretaula. Tot i les incomoditats la feina es feia i es feia bé. L´arxiu estava ben atès pel seu funcionari, i les publicacions del Dr. Batlle confirmen la seva profunda formació professional, la seva laboriositat i la perfecció d´un treball meticulós i conscient.

Aquells cinc cronistes no arribaren a poder gaudir de les facilitats de treball que ofereix l´ordinador.