Amb el boom de l´era digital, els suports a causes allunyades han guanyat adeptes i han perdut incidència. Per sentir-se solidari, avui n´hi ha prou amb un clic. Es pot signar un manifest, es pot figurar en una petició qualsevol, es pot militar per la justícia des del sofà de casa. Segons com, a l´era digital, indignació i comoditat són sinònims.

D´altra banda, avui també es pot enviar una queixa als polítics, una súplica o un crit, a instàncies de poder remotes. I el millor de tot és que responen. No ho havíem vist mai. És el cas d´un amic meu, barceloní que treballa a París. Hi soc de visita, i em diu que ha demanat ajuda als eurodiputats. Ha rebut respostes solidàries del Sinn Féin, de l´ultradreta alemanya, d´uns portuguesos indefinits i dels Verds de França. Li han vingut a dir que estan amb ell. I el meu amic m´ha confessat que encara s´ha sentit més sol.

Els diaris de tot el món en parlen. Aquesta setmana, fins i tot Libération ha tret un suplement, a la portada del qual hi figurava el nostre Borbó de cap per avall. Les imatges corren que volen, i la solidaritat ens arriba de tot arreu. Però som a l´era digital, l´era de la immediatesa i del relleu públic efímer. Tenen més ressò els posicionaments de personatges famosos que no pas els dels parlaments i congressos nacionals. I, no obstant això, Catalunya rep i rebrà una bafarada de comprensió.

No dubto que la situació del país passa pels suports internacionals que pugui aglutinar. Però si tenim en compte que, avui, a l´era digital, el suport surt més barat que no pas anys enrere, hem de pensar que tot plegat no vol dir gran cosa. Ja que el compromis de debò es congria als despatxos, enllà d´adhesions i mostres de bona voluntat. Vist així, i en cas que realment pugui decantar la balança, rara vegada el suport internacional a una causa local és una qüestió de simpatia. Al final sempre hi ha els interessos. Si les condemnes unànimes que des d´Occident es fan al genocidi armeni no passen d´aquí, de condemnes, és perquè d´Armènia no en poden treure res. En canvi, quan Rússia dona suport al govern criminal de Síria, és perquè els rèdits són sucosos.

Que Catalunya rebi suports és normal. La violència de les policies espanyoles no ha deixat ningú indiferent. Però aquests dies, a París m´han fet recordar un element central. Després d´explicar i repetir-los, que la situació catalana és d´una extrema gravetat, parisencs il·lustres m´han donat el seu suport rodó. Però també m´han recordat que, si de Catalunya no n´han de treure res, el suport quedarà aquí, en les paraules i prou.

La Catalunya del referèndum rep l´escalf i la consideració que mereix. Tanmateix no compta gaire amb el suport a l´antiga manera, pràctic, d´acció. Si tota aquesta onada immensa de solidaritat internacional no surt dels diaris i de les xarxes socials, si no es converteix en fets, la Catalunya del referèndum no té més remei que continuar endavant i proclamar la seva independència.