Sovint els parlo de núvols, continents submergits i ocells, però fer-ho ara que els àmbits es carreguen de paraules gruixudes i amenaçadores -i la tendència del verb és fer-se carn- i que el risc de passos sense marxa enrere és molt real, m´omple de sentiment de culpa i incomoditat. Hem de fer alguna cosa els que tenim com a arma el teclat de l´ordinador. Aquest article serà de molts, es vol així. Primer: si com diu Matías Vallés, el Rei tenia el guió d´un discurs molt més conciliador i el Govern li va imposar el seu, estem davant d´una manipulació indecent de la seva figura, que es justifica pels seus poders de conciliació i arbitratge, en cert sentit taumatúrgics però reals (perdó per l´acudit involuntari).
Segon. Estem immersos en una tempesta perfecta amb una crisi social causada pel robatori a gran escala de bancs i governants encongits. En una crisi política per desgast del model del 78 i en una crisi territorial en què els independentistes catalans s´han dedicat al cultiu d´una forma d´angelisme que desmenteixen els escraches i assenyalaments dels que no pensen com ells. Ja n´hi ha prou de somrients romeries com si fos el dia del patró. Trencar sense acord ni negociació un estat és com néixer: la majoria de les vegades s´esdevé entre un torrent de sang i merda. El president Carles Puigdemont no és l´adorable Winnie the Pooh (gràcies Eduardo Jordà).
Tercer. Tenim un president que té com a millors qualitats no tenir trets pitjors, o sigui que se serveix en porcions petites i ultracongelades com el lluç del súper. Proposa J.Mª Ruíz Soroa d´El Correo que sigui el mateix govern de l´Estat i no Puigdemont qui, d´una vegada i sobiranament disposat a exercir les seves facultats, sol o mitjançant un govern de concentració, convoqui -i pot fer-ho- un referèndum amb garanties per a saber, de veritat, què pensen els catalans i actuar en conseqüència, és a dir que agafi el toro per les banyes. No sé si demano massa, però ara estic més tranquil.
