La mirada de Ciceró

11.10.2017 | 07:15

L actualitat s´observa millor des de la distància, sense deixar-se guiar per la impaciència torbadora dels esdeveniments. Els clàssics ens ensenyen que, com deia Benedetto Croce, «tota història és història contemporània» i, per tant, hi ha paradigmes que es repeteixen una i altra vegada. El llibre de Ronald Syme La revolució romana, publicat a Oxford el 1939, en seria un bon exemple. Es tracta d´una obra fonamental per comprendre la caiguda de la República romana i l´adveniment de l´Imperi, encarnat en la figura d´August. Syme llegeix als historiadors de l´època, traça tendències, contempla el caos d´unes elits enfrontades i oportunistes. De fons, només explícit en el títol dels capítols, s´imposa el paral·lelisme amb les turbulències que vivia Europa en aquell moment i el retorn d´alguns models que es podien detectar ja amb tota cruesa en les obres de Salusti o de Tàcit. Entre les diferents forces enfrontades, destaca la figura senyera de Ciceró: un senador cridat a preservar les velles virtuts republicanes. Syme ens el presenta amb una simpatia molt relativa, sense cap voluntat d´esbossar una hagiografia: «Ciceró va ser una persona humana i culta, una influència persistent en el curs de tota la civilització europea; va morir víctima de la violència i del despotisme. La glòria i el destí de Ciceró, però, són una cosa, una altra de molt diferent, l´enjudiciament de la seva activitat política quan va instigar l´hereu de Cèsar en contra d´Antoni. L´últim any de la vida de Ciceró, sens dubte ple de glòria i d´eloqüència, va ser ruïnós per al poble romà».
Un assagista francès contemporani, Pierre Manent, ha recuperat la figura, el pensament i l´època de Ciceró per reflexionar sobre el nostre propi temps. Manent ens parla d´un període –el de la revolució romana– que es va caracteritzar per l´absència d´una estructura política definida –aquestes dècades d´inter­regne entre la República i l´Imperi– i es pregunta si Europa no deu estar vivint una etapa similar. El «moment ciceronià», que sol coincidir amb períodes de profunda crisi, és el buit que s´obre entre la desaparició d´una forma de poder i la consolidació d´una altra. En el nostre cas, el debilitament –obvi i per voluntat pròpia– dels Estats a favor d´una macroestructura política com la Unió Europa, a la qual s´ha cedit part de la sobirania sense que fins ara hagi sorgit amb claredat un altre nou model polític.
La por de Manent –i el seu sofisticat eurocepticisme– neixen del coneixement històric dels riscos associats als moments ciceronians i explica, en part, la temptació de renacionalitzar la sobirania en països com el Regne Unit. Una UE sense una forma definida de govern –moneda comuna però deute nacional, fronteres obertes però sense seguretat compartida– es troba subjecta a l´atzar de les seves contradiccions internes i de les amenaces externes. Més enllà de l´estret, un continent en ebullició i amb trets hobbesians; a poques hores de vol, Ucraïna i l´abraçada russa. A més, el retorn dels populismes –ja amb ­notable presència en els parlaments–, la fragilitat de la recuperació econòmica, l´envelliment de la població. El moment ciceronià ens adverteix dels perills d´una incertesa sostinguda en el temps, quan l´alta política fracassa i un gran projecte comú –com és l´europeu– queda en ­terra de ningú. Convé fer cas a les advertències de la Història.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema