Escric aquestes ratlles força abans de les sis de la tarda del 10 d´octubre. Per això, quan les llegiu, potser estarem vagarejant per l´espai amb la gràcia d´un meteorit. Si aquest és el cas, proposo ara mateix que Space Oddity sigui el segon himne nacional de Catalunya. Perquè som una miqueta com el Major Tom. Atrapats en el pot de llauna, contemplem resignats la bola blava de la Terra. Amb l´esperança que ens hi deixin aterrar algun dia.
Al marge de la nostra odissea republicana, el món també va admirar ahir el nou tràiler de The Last Jedi. Tot i que el seu director, Rian Johnson, recomana no veure´l als qui no vulgin saber-ne spoilers, jo ja me l´he empassat. I, noi, no l´he trobat extraordinari Només m´ha provocat un dubte: què fa un Pokémon a la cabina del Falcó Mil·lenari?
El problema de Star Wars, ai!, és que la seva capacitat icònica ha perdut qualsevol capacitat de meravellar-nos. La mercantilització excessiva d´aquella història fantàstica, que ens va deixar bocabadats el 1975, ha acabat convertint l´univers lucasià en un element omnipresent i banal. I la nova trilogia tira a suadeta, previsible i poc original. Res a veure, és clar, amb el cas de Blade Runner 2049. Un film arriscat, bell i interessant, que no m´ha decebut gens. Tot i allunyar-se dels postulats existencialistes de l´original, no el traeix gens i sap reinventar-lo amb elegància, enginy i honestedat. I si Harrison Ford era poc creïble a El despertar de la força, queda rehabilitat del tot en la magnífica lluita a trompades amb Ryan Gosling. Molt recomanable.
