No hi ha res que em desperti més reaccions viscerals que aquest intent sostingut i maliciós de voler fer creure al món que a Catalunya la ferida del procés és tan gran que ni ens parlem entre nosaltres, que ens passem el dia discutint-nos a crits, que en molts casos arribem a les mans i que hem ­serrat el país per la meitat. La persistència i la manipulació permanent fan que avui molta gent de fora, però també de dins, pensi que tot això és cert i és cregui de debò que familiars, amics, companys de feina i fins i tot parelles mai més no es tornaran a dirigir la paraula.

Allò més greu, però, és la connivència de representants polítics, institucions, mitjans de comunicació i poders de tota mena a l´hora de fer d´altaveus de la mentida, sense escrúpols, sense vergonya, sense cap petit indici de penediment. Encara tenen la indecència de vantar-se dels seus arguments, fent un mal terrible, utilitzant mots de manera bar­roera i sense conèixer el seu veritable significat -colpistes, nazis, terroristes,...- Si algú està encenent la violència són ells mateixos, aquells que no dubten a posar-se l´etiqueta de demòcrates però que només busquen la repressió. Aquests dies hem pogut veure la duresa de la veritable identitat d´una Espanya que pensàvem enterrada sota quaranta anys de presumpta democràcia. I sincerament, és molt dur saber que la ceguesa i l´odi visceral persisteixen contra aquells que no pensem igual, que no creiem en l´eternitat dels murs i que no volem una democràcia apuntalada només amb lleis inamovibles.

Reconforta saber que el món mundial no ha caigut en la trampa i que ja són centenars les veus autoritzades de l´exterior que aposten i defensen un diàleg de debò, lluny de demagògies i de declaracions esbiaixades.

La veritable ferida costarà de tancar, sabent el que han estat capaços de fer alguns per maquillar la seva incapacitat de gestionar amb eines de pau, convivència i comprensió una situació que ells mateixos han propiciat.