Un cop coronat el seu amic Donald Trump, hem de suposar que Hugh Hefner va morir amb la satisfacció del deure complert. El reclús milionari no només compartia la doble H. amb Howard Hughes. El fundador de Playboy va ampliar el concepte d´«estil de vida saludable», tot i que està clar que el nonagenari hauria viscut més anys en cas d´haver renunciat a la luxúria en pro de la temprança.

Hefner engrosseix l´escalafó d´espècies exòtiques, en companyia de Kim Jong-un. Són personatges que sobresalten les lleis, per molt que Hegel reservés aquesta prerrogativa a herois com Napoleó. Els contemplem amb certa vergonya, aquí hi ha la llegenda que Playboy creixia en els arbres del parc, perquè ningú reconeixia haver-lo comprat. Per irònic que soni, no recordo quan vaig adquirir la revista per última vegada al quiosc, la qual cosa demostra l´acceleració del sexe comercial. I per esotèric que resulti, l´alta concentració de text en els seus assajos m´impressionava gairebé per sobre de les seves pàgines nues de prosa. Reproduïa cossos, no persones.

En els albors de la interminable transició, Playboy ens arribava amb la textura d´un producte plastificat, massa perfecte. Només encertaves a admirar els seus cossos, situats a la distància de les figures de la Capella Sixtina. No aconseguia l´excitació de Bocaccio, que era la versió de la publicació de Hefner en bikini. I ens vam desentendre de les conilletes que avui resulta insuportable teclejar quan Antonio Asensio va crear Interviú, sota la premissa que fos la revista que a l´editor li agradaria llegir, segons declarava en les entrevistes.

Interviú és el Playboy del proletariat, el salt dels cossos mítics de marbre als bíblics d´argila. Despullar les nostres veïnes va significar un èxit de l´erotisme mercantil. Les dues revistes publicaven en pàgines amb roba els millors reportatges d´investigació. La majoria d´escàndols de corrupció que poblaven la premsa seriosa o amb barba havien desfilat prèviament pel setmanari espanyol. En cru. En aquells dies, el propietari de la mansió Playboy era un ninot diabòlic, del qual no et posaries un dels seus estridents pijames ni amb la garantia que podries donar-li el mateix ús que el magnat nord-americà. El negoci se n´anava en orris, les regnes i les finances passaven a mans de la filla. La procacitat embridada de la revista sonava més antiquada que James Bond, un altre fal·lòcrata al qual Hollywood no sap com matar. Costa reciclar els subproductes del puritanisme.