Octubre era el mes de les desgraciades inundacions a les conques dels rius d´aquestes comarques. L´any 1940 es va enregistrar una de les més grans. Era temps de pobresa, fins i tot en el camp informatiu: ni es va publicar quantes víctimes varen fer els rius, en especial el Ter, ni vàrem saber quina quantitat d´aigua va caure a partir d´Ulldeter. Tanmateix la realitat ja és una altra i el Ter, per exemple, compta amb la presa de Susqueda, que justament ara fa 50 anys que funciona. És la vertadera «guardiola dels aiguats», com va dir Pius Pujades amb una punta de doble sentit perquè a Girona hi havia una polèmica sobre la seguretat i anava creixent al mateix temps que la construcció de la presa. Potser ja no cal patir per la por que feia el Ter.

Però el riu més gironí per excel·lència és l´Onyar, rei de la foto turística, que emmiralla unes bandes de cases irrepetibles, i que és capaç també de destrucció quan fa crescudes. Els comerciants veïns ho saben prou bé, d´aquell temps de declaració de zona sinistrada. Va ser en aquella època quan es va moure alguna cosa per buscar-hi solució. El dia 10 de març de 1971 Josep M. Llansó de Viñals va donar una conferència sobre «Estudis i projectes per preservar d´inundacions la ciutat de Girona». Ell era el Comissari d´aigües del Pirineu Oriental, i la conferència la va organitzar la Cambra de Comerç de Girona, sempre amatent a les problemàtiques del nostre territori. Aquell 1971 era moment oportú perquè feia pocs mesos que la ciutat havia patit un altre aiguat; el comissari va exposar uns projectes i va infondre l´esperança que la ciutadania desitjava escoltar. Es varen realitzar aquestes obres: dragats de l´Onyar i del Güell, condicionament de l´Onyar per desguassar 600 metres cúbics per segon, rebaix de la llera i solera de formigó, eliminació dels ponts de Lorenzana i de l´Alférez Huarte, nous ponts de la Font del Rei i de l´Areny ja sense pilastres. Fins aquí, correcte. Però aquella conferència del senyor Llansó considerava que la solució definitiva seria la construcció d´una presa i embassament a la Creueta per retenir l´Onyar quan creix en excés. La presa hauria de tenir 20 metres d´altura i l´embassament del riu afectaria 315 hectàrees. El projecte -continuava dient- seria millorable si fos ajudat per unes altres preses, petites, a can Borrà, més amunt de Vilobí d´Onyar, i a les rieres Benaula i Gotarra.

Si tots plegats estiguéssim plenament convençuts qu el canvi climàtic ens deixarà els nostres rius ben secs, inevitablement, llavores no caldria reivindicar res a favor de tenir-ne cura: els rius ja s´aniràn morint, doncs. Però si volem ser respectuosos amb la naturalesa hem d´admetre els seus cops de geni, de mal geni, que sempre poden sorprendre. Caldrà preguntar, escoltar, atendre, el criteri dels nostres tècnics i estudiosos. Faràn bé les nostres institucions i administracions de promoure, conduir i auscultar un bon debat sobre el tema.

Aquells soferts botiguers -dels quals parlava aquí la setmana passada- ja no hi són per a poder transmetre sabiesa i experiències molt doloroses sobre els aiguats de l´Onyar, ja sabien quin pa hi donen. No val allò de dir que ara vivim molt tranquils perquè ja no pensem en inundacions.

I un altre dia haurem de parlar de l´anomenada illa del ter, que es va engrandint, situada enfront de la desembocadura de l´Onyar que, ben mirat, potser fa més nosa que servei.